INTRODUCCIÓ

Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es construeix l'Estat liberal a Espanya. Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic que va donar lloc al carlisme va afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme.

El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les apiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya.

Els interessos dels diferents grups liberals van fer complicada la consolidació de l'Estat liberal espanyol.

Els moderats ho van tenir més bé, en tenir, des del principi, el recolzament de la Corona, a qui agradava molt més un tipus de liberalisme que no li fes perdre massa poder.

Els progressistes, en canvi, no tindran altre mitjà que els pronunciaments militars per poder accedir al poder.

Els militars, en efecte, jugaran un paper important en la revolució liberal espanyola, protagonitzant pronunciaments o cops d'Estat per fer-se amb el poder: els militars progressistes per accedir-hi i els militars moderats per recuperar-lo.

Fent balanç, però, els moderats van disfrutar molt més del poder que els progressistes. Els progressistes governen només en curts períodes, però molt intensos en reformes. Entre aquests darrers, apareix una nova força política, els demòcrates, més agosarats, partidaris d'un liberalisme més obert encara, amb sobirania popular, sufragi universal i més llibertats.

El panorama polític s'anava complicant. Per la dreta, els carlins van seguir defensant l'absolutisme i la tradició; la derrota en les tres guerres carlines, farà totalment inviable el seu projecte. Pel centre, els moderats i els progressistes difereixen en la intensitat i profundidat de les reformes liberals. La Unión Liberal va intentar conjugar ambdues tendències. Per l'esquerra apareixen els demòcrates (més tard, els republicans).

El liberalisme havia derrotat l'absolutisme, i el capitalisme i la societat classista s'anaren imposant d'una manera lenta però imparable, ara que la burgesia havia pogut fer-se amb el poder polític i va poder legislar en favor de la llibertat econòmica, base del capitalisme.

Però si bé el liberalisme s'havia consolidat, el problema era veure quin tipus de règim liberal es consolidava, si el model moderat o el model progressista.

En el regnat d'Isabel II distingim dos grans períodes:

En primer lloc, l'època de les regències (1833-1843) , coincidint amb la minoria d'edat de la reina, amb la regència de Maria Cristina (1833-1840), amb majoria de governs moderats, i la regència del general Espartero (1840-1843), amb govern progressista.

En segon lloc, pròpiament el regnat d'Isabel II (1843-1868), amb governs moderats, llevat del parèntesi del Bienni Progressista (1854-56).

El desprestigi dels moderats, cremats per tants governs, i de la pròpia reina, va fer que el 1868, amb la Revolució de Setembre (La Gloriosa), aquesta hagués d'abandonar el país. Començava llavors una etapa democràtica, el Sexenni (1868-74), en la qual les forces polítiques que havien quedat marginades per l'hegemonia dels moderats (progressistes, unionistes, demòcrates, republicans) tindran l'oportunitat d'imposar un nou tipus de liberalisme. La seva hora havia arribat, però el fracàs del seus projectes farà que, finalment, en l'època de la Restauració (1875-1931), acabi triomfant definitivament el liberalisme moderat.