1: LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM

TEMA 1. LA CRISI DEL'ANTIC RÈGIM

 

RESUM

 

El moviment cultural de la Il.lustració va servir per a qüestionar les estructures de l'Antic Règim, en crisi des del segle XVIII en alguns països europeus. Els filòsofs il.lustrats, a més de criticar les institucions i el sistema socioeconòmic establert, van fer una sèrie de propostes revolucionàries, per tal d'aconseguir canvis profunds.
Fou a França on aquesta crítica va fer més estralls, i l'esclat de la Revolució de 1789 n'és la principal mostra.
A l'Estat espanyol, els aires de la Il.lustració es deixaren sentir poc. Els il.lustrats espanyols foren una minoria i les seves propostes, a diferència de a França, per exemple, tendiren més a reformar que a canviar l'estat de les coses. No hi hagué pas una voluntat transformadora radical.
En aquest sentit, el màxim exponent del reformisme espanyol és Carles III, rei d'Espanya entre 1759 i 1788, els ministres del qual (Aranda, Campomanes i Floridablanca, especialment) dugueren a terme una sèrie de reformes liberals, per bé que superficials i de resultats insuficients.
Amb l'arribada al poder de Carles IV, rei entre 1788 i 1808, la política del despotisme es veu aturada. L'esclat de la Revolució Francesa, va provocar un arronsament evident. La por a que l'exemple francès tingués una rèplica a Espanya, va fer renunciar a seguir amb les reformes.
A més, la forta crisi socioeconòmica, la mala política exterior, instigada per Godoy, i la greu crisi de l'Estat, fan que es consideri el regnat de Carles IV com l'inici de la  crisi de l'Antic Règim espanyol.
A començaments de 1808 les tropes napoleòniques van entrar a Espanya, amb l'excusa de la invasió de Portugal, segons l'acord près en el tractat de Fontainebleau, i van ocupar les principals ciutats. L'ocupació francesa va provocar una llarga guerra per la independència (1808-1814), o guerra del Francès. La guerra entre Espanya i França cal inserir-la dins del context de la política expansionista de Napoleó Bonaparte per Europa.
En aquest període cal fixar-se en dos aspectes. D'una banda, el conflicte bèl.lic entre l'exèrcit francès i la resistència espanyola, tant de l'exèrcit, recolzat per la Gran Bretanya i Portugal, com de les guerrilles, grans protagonistes de la contesa. D'altra banda, la doble situació política que va viure el país: per un cantó, el règim oficial de Josep I, de talant liberal, acceptat pels anomenats afrancesats; per un altre, el govern clandestí format per les Juntes locals i provincials, aviat coordinades per la Junta Suprema Central, que a partir de 1810 esdevindrà Regència, en actuar en nom de Ferran VII. Aquest govern provisional i clandestí va convocar les Corts de Cadis, des d'on es van dur a terme les primeres transformacions polítiques de caire liberal a Espanya, encapçalades per la Constitució de 1812.
La guerra havia servit per a bastir un nou estat liberal, preparat per a Ferran VII. Un cop acabada definitivament la guerra, l'any 1814, l'arribada de Ferran VII, "el Desitjat", va resultar clau. El nou estat dissenyat per les Corts de Cadis, no fou acceptat ni pel rei ni per la majoria de la població, encara poc preparada per assumir un canvi tan radical, i Ferran VII va restaurar l'absolutisme.
En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego l'any 1820.
Comença llavors el segon període, el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). 
Ferran VII es veu obligat a jurar la Constitució de 1812 i la política espanyola torna a pintar-se de liberal. Però aquesta situació no va durar massa. El context internacional, l'època de la Restauració, hostil a qualsevol brot de liberalisme, va fer inviable el projecte liberal. L'any 1823, un exèrcit francès de la Santa Aliança, la salvaguarda de l'absolutisme europeu, envaïa l'Estat espanyol i feia possible el retorn a l'absolutisme.
El tercer període és la Dècada Ominosa (1823-1833). Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i els liberals foren perseguits novament. La crisi econòmica, derivada de sis anys de guerra, que cada cop s'agreujava més, va fer que el rei fes algunes concessions als liberals. 
Aquesta actitud contemporitzadora del rei, va fer que els sectors més conservadors i intransigents, els reialistes, s'enfrontessin a ell i pensessin com a alternativa en Carles Maria Isidre, el germà del monarca.
Donada la situació del rei, sense fills barons, l'opció de Carles Maria Isidre era perfectament possible per l'existència de la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones. Però la promulgació de la Pragmàtica Sanció, que anul.lava aquella llei, va fer que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva.
El conflicte estava servit. Els liberals (recolzant Isabel) i els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) aviat entrarien en guerra. La Primera Guerra Carlina no només seria una disputa de pretendents a la Corona, sinó una clara lluita entre els dos models polítics que defensaven cadacun dels dos bàndols, l'absolutisme i el liberalisme.
La victòria dels isabelins va fer possible la construcció d'un estat liberal a Espanya.

TEMA COMPLET

EMANCIPACIÓ COLÒNIES AMERICANES