Maria Cristina de Borbó-Nàpols (1806-1878) 
També Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del 1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz (fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.

Espartero, Baldomero (1793-1879)
Nom amb què era conegut Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, militar i polític. Ingressà al seminari d'Almagro, però el deixà per prendre les armes contra Napoleó, a quinze anys. El 1815 passà a Amèrica, on lluità contra els independentistes del Perú. Enviat a Madrid en missió especial (1824), no participà en el fracàs d'Ayacucho, però els seus enemics l'hi atribuïren. Tornat a Espanya, fou destinat a Pamplona (1825). Passà a Barcelona i a Palma de Mallorca; en morir Ferran VII es posà al servei d'Isabel II per tal de combatre els carlins; es destacà aviat, i, ascendit a general, assolí la victòria de Luchana (1836), base de la seva fama. El 1837 fou creat per Maria Cristina comte de Luchana i duc de la Victòria o de Morella. Fomentà la dissensió entre els militars carlins i assolí de captar-se l'ala més moderada de l'exèrcit carlí, estratègia que culminà en el conveni de Bergara. Els carlins dels Països Catalans no reconegueren el conveni, i Espartero, en una expedició pel Maestrat, obligà Cabrera i els seus homes a passar al Principat i a l'exili (1840). L'èxit l'ensuperbí, i provocà un conflicte entre les seves idees progressistes i les tendències moderades de la reina regent, Maria Cristina de Borbó. La desavinença, iniciada durant la visita reial a Barcelona, culminà en la dimissió de Maria Cristina a València (octubre del 1840) i el nomenament d'Espartero com a regent. La victòria progressista no significà, però, cap èxit popular: l'enderrocament de la Ciutadella, símbol de la tirania de Felip V, emprès per la Junta de Barcelona, fou desaprovat pel govern, i el general Van Halen destituí la Junta i perseguí els qui havien iniciat l'enderrocament. La política lliurecanvista d'Espartero acabà de provocar el descontentament pel tractat comercial que projectava amb Anglaterra (hom digué que a sou d'aquest país), fet que amenaçava la indústria catalana naixent; a això s'afegí l'exigència de les quintes regulars per a reclutar soldats. La revolta esclatà a Barcelona (1842), i fou sufocada pel bombardeig, ordenat per Espartero, des de Montjuïc. La ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una multa crescuda. Però el descontentament general a tot l'estat espanyol posà fi al govern d'Espartero, que, després d'haver intentat de reprimir-lo, hagué d'exiliar-se a Anglaterra. Havent tornat a Castella (1849), fou cridat al govern per Isabel II, davant la revolta progressista (1854); la seva gestió durant el Bienni Progressista (1854-56) fou ineficaç i permeté la gradual recuperació de les forces moderades. Retirat en caure el seu govern (1856), després de la revolució de setembre del 1868, refusà la proposta d'esdevenir candidat al tron. Amadeu de Savoia li concedí (1872) el títol de príncep de Bergara. Pòstumament han estat publicades les seves Confesiones (1996), on revela aspectes interessants de la seva vida privada i de la seva actuació pública.

 

Isabel II d'Espanya (1830-1904) 
Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent —reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.

 

Francesc d'Assís de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies (1822-1902) 
Rei consort i infant d'Espanya. Segon duc de Cadis. Fill de l'infant Francesc de Paula (fill del rei Carles IV) i de Lluïsa Carlota de les Dues Sicílies. Fou casat (1846) amb la seva cosina germana la reina Isabel II, amb la qual no arribà a avenir-se mai. Aconsellat pel pare Fulgencio i sor Patrocinio, féu caure del govern Narváez, que avorria, i induí la reina a substituir-lo (1849) pel comte de Cléonard. Arran de la Revolució de Setembre (1868) hagué d'exiliar-se amb la reina, de la qual se separà tot seguit, i es dedicà a la lectura i a la beneficència.

Maria Lluïsa Ferranda de Borbó (1832-1897)
Infanta d'Espanya i duquessa de Montpensier. Filla segona del rei Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies, fou casada (1846) amb Antoni d'Orleans, duc de Montpensier, gran comanador d'Aragó a l'orde de Calatrava, fill del rei Lluís Felip I de França. El 1868 fou expulsada, amb el seu marit, pel fet de conspirar contra la seva germana, Isabel II.

 

Bravo Murillo, Juan (1803-1873) 
Polític castellà. Afiliat al partit moderat, el 1837 fou diputat i el 1847 ministre de gràcia i justícia. Participà en molts dels governs Narváez, i des del ministeri de finances intentà d'anivellar el pressupost i de posar ordre al deute públic. Negocià el concordat del 1853 amb la Santa Seu. Intentà d'imposar una nova constitució de signe ultraconservador que motivà la seva sortida del govern.

Burgos, Francisco Javier de (1778-1849) 
Polític i escriptor. Durant l'ocupació francesa exercí alguns càrrecs administratius, la qual cosa l'obligà posteriorment a abandonar Espanya. El 1819, en haver tornat, publicà Miscelánea de comercio, artes y literatura, la traducció de les obres d'Horaci (1820-22) i algunes comèdies i sarsueles. Dirigí "El Imparcial". El 1833 començà a exercir el ministeri de foment, creat aleshores, des del qual implantà la divisió peninsular en províncies i foren creats els sots-delegats de foment (els futurs governadors civils). Fou important la seva labor per activar la reforma del sistema tributari programada per Ramón de Santillán. El 1846 fou ministre de la governació. És autor d'uns Anales del reinado de doña Isabel II (1850-51). 

Cea Bermúdez, Francisco (1772-~1850)
També Zea Bermúdez. Diplomàtic i polític andalús. Signà el tractat de Veliki-Luki (juliol del 1812), en el qual el tsar reconeixia la legitimitat de les Corts de Cadis, i el que incorporava Espanya a la Santa Aliança (maig del 1816). De Rússia passà com a ambaixador a Constantinoble (1820-23) i a Londres. Fou secretari d'estat (1824-25) i una altra vegada ambaixador a Dresden i a Londres. L'1 d'octubre de 1832, després dels fets de La Granja, Maria Cristina li encarregà que formés nou govern; confirmat en el càrrec a la mort de Ferran VII (setembre del 1833), continuà la seva política, anomenada de despotisme il·lustrat i que consistia a mantenir les institucions tot introduint reformes liberals, a més d'una amnistia i de la depuració de l'exèrcit (separació dels oficials absolutistes). Zea presentà el manifest del 14 d'octubre (1833), que pretenia de reconciliar reialistes i liberals sota les lleis fonamentals del regne. Combatut per tothom, en un moment que la guerra civil ja era un fet, deixà el govern a Martínez de la Rosa (14 de gener de 1834) i es traslladà a Anglaterra. A aquesta seva etapa de govern correspon el decret de la divisió territorial del regne en províncies (30 de gener del 1833) i el de la lliure contractació del treball (gener de 1834), que donà el cop de gràcia als gremis. Encara figurà en el ministeri del comte Cleonard (dies 19 i 20 d'octubre de 1849), anomenat el "ministeri llampec".

Donoso Cortés, Juan (1809-1853) 
Filòsof, literat, polític i diplomàtic espanyol. Primer marquès de Valdegamas, era descendent d'Hernán Cortés. Recomanat a Madrid pel poeta Quintana, es donà a conèixer políticament el 1832 amb una Memoria sobre la situación actual de la monarquía, en la qual propugnava un institucionalisme moderat en l'estil de la carta atorgada francesa, i que per la seva oportunitat li valgué un càrrec al ministeri de gràcia i justícia. Més lligat a la corona que al liberalisme, s'oposà a les idees progressistes, en especial després del motí de la Granja i de la promulgació de la Constitució del 1837, i per combatre-les fundà el periòdic "El Porvenir" (amb Bravo Murillo) i després "El Piloto" (amb Alcalá Galiano). El 1840 anà a França, poc temps abans del cop d'estat d'Espartero, on es reuní amb Maria Cristina i redactà el manifest d'aquesta a la nació. A la caiguda d'Espartero, li fou encomanada l'educació d'Isabel II. Ennoblit el 1846, el 1848 ingressà a l'Academia Española amb el Discurso sobre la Biblia, model d'oratòria grandiloqüent. Parlamentari moderat del grup de Narváez, els intents revolucionaris del 1848 provocaren la seva renúncia pública al liberalisme en un discurs a les corts on proclamà la necessitat d'oposar-se a la revolució amb la dictadura. Poc temps abans havia estat nomenat ambaixador a Berlín. Des de la primera estada a França, en contacte amb l'ultramontanisme de Bonald i De Maistre, escriví l'Ensayo sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, publicat en castellà i en francès (1851), la tesi del qual és que la secularització de la societat i el liberalisme són l'obra de l'orgull humà, que creu poder prescindir de Déu; el càstig d'aquest pecat és la revolució, només evitable amb la submissió, àdhuc política, al cristianisme i a l'Església Catòlica. El reaccionarisme místic i el providencialisme irracionalista de l'obra eren una teorització de la ideologia carlina i influïren tota la dreta espanyola posterior, tant en els grups integristes com en els antirevolucionaris dels anys trenta. Fou molt lloat pels pensadors polítics alemanys precursors del nazisme, en especial Carl Schmitt. L'edició de l'Ensayo coincidí amb el seu nomenament pel govern de Bravo Murillo com a ambaixador a París, on morí.

Fernández de Velasco, Bernardino (1783-1851) 
Polític. Catorzè duc de Frías. Lluità contra Napoleó. A les juntes de Daroca i Segòvia aconsellà a Ferran VII d'Espanya que jurés la constitució de Cadis. Durant el Trienni Liberal fou ambaixador a Londres i membre del consell d'estat que dugué el rei a Andalusia; vençuts els liberals, s'exilià a França (1823-28). El 1834 fou ambaixador de París, on assolí el reconeixement del govern d'Isabel II. El 1838 fou president del govern i ministre d'estat. Deixà obres literàries, com la llegenda Don Juan de Lanuza (1837) i l'oda La muerte de Felipe II (1842). 

Martínez de la Rosa, Francisco (1787-1862) 
Dramaturg, poeta, filòsof i polític andalús. Fou catedràtic de filosofia. Demanà ajuda als anglesos en la guerra contra Napoleó, i sofrí exili en períodes d'absolutisme; ocupà càrrecs d'ambaixador, diputat, ministre i cap de govern. Presidí l'Academia Española. Home liberal i eclèctic, evolucionà des del neoclassicisme vers el romanticisme moderat. 

Mon, Alejandro (1801-1882)
Polític. Ministre de finances en els governs del comte d'Ofalia (1837-38), Narváez (1844-46), Istúriz (1846) i Narváez (1849), posteriorment fou cap de govern d'un gabinet de la Unión Liberal (febrer-setembre del 1864). La seva importància es deu a la reforma tributària, coneguda com a reforma de Mon, que implantà el 1845. Consistia en un sistema eclèctic d'imposts directes (contribució d'immobles, conreu i ramaderia, la de la indústria i el comerç) i indirectes (drets de consums i de portes, monopoli fiscal de salines i tabac, etc); en els seus trets fonamentals, es mantingué durant més d'un segle.

Moyano Samaniego, Claudio (1809-1890) 
Polític. D'idees avançades, evolucionà cap a posicions més moderades. Ministre de foment amb els governs de Lersundi (1853), de Narváez (1856-57) i d'Arrazola (1864), el 1857 decretà la llei d'instrucció pública, vigent fins a la Segona República, coneguda com a llei Moyano, que establia l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Féu costat al partit alfonsí, però, després de la Restauració, es distancià de Cánovas. 

Pérez de Castro, Evaristo (1771-1849) 
Diplomàtic i polític castellà. Agregat a la legació de Lisboa (1800-07), anà a Baiona a entrevistar-se amb Ferran VII, com a enviat de la Junta de govern. El 1809 fugí de Madrid i anà a Sevilla. Diputat a les corts de Cadis (1814) i ministre d'Estat (1820-21), més tard fou ambaixador a Lisboa (1834-38). Cap del govern (1838-40), en caure aquest s'exilià fins que acabà la regència d'Espartero.

 

Calatrava, José María (1781-1847) 
Polític i jurisconsult liberal. Diputat per Extremadura a les corts de Cadis, es distingí pel seu liberalisme: en tornar Ferran VII fou empresonat a Melilla, fins a l'inici del règim constitucional (1820), durant el qual presidí les primeres corts, redactà el codi criminal (1822) i fou ministre de gràcia i justícia (1823). Amb el retorn de l'absolutisme s'expatrià; però després de l'aixecament de La Granja (1836) fou nomenat president del govern i dugué a terme una àmplia obra de restauració de la legislació liberal; dimití després de la rebel·lió de Pozuelo de Aravaca.
Degollada, Rafael (1801-1876)
Advocat i polític liberal. Milità en el progressisme i fou membre de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona del 1835. Intervingué en les bullangues del 1836 i el 1837, i fou desterrat de primer a les Canàries i després a Cuba. Explicà els seus avatars aMemoria en defensa de su honor ultrajado (Marsella 1839). De retorn a Barcelona, fou nomenat regidor de l'ajuntament. El 1843, elegit president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, dirigí el moviment centralista que derrocà la regència d'Espartero. Vençuda la revolta, s'establí (novembre del 1843) a França, retornà a Barcelona i fou elegit diputat a les corts constituents (1854). Després de la Revolució de Setembre (1868), es mostrà partidari de la candidatura del general Espartero com a rei d'Espanya; en defensa d'aquesta posició publicà Solución única de todos los problemas políticos, filosóficos y religiosos (1869). 

González Bravo, Luis (1811-1871) 
Polític i periodista andalús. Afiliat al progressisme radical, fundà el diari satíric "El Guirigay", des del qual atacà Maria Cristina i els moderats. Però, quan el 1841 fou elegit diputat a corts, començà el seu moderantisme; s'oposà a la regència d'Espartero i participà en les revoltes de Barcelona (1842) i Torrejón de Ardoz (1843). Arribà a cap del govern moderat (1843-44), càrrec que exercí autoritàriament. Destituït, fou nomenat ambaixador a Portugal (1844-46), i durant el Bienni Progressista s'exilià a Biarritz. Malgrat la seva impopularitat, Narváez el féu ministre de governació (1864-65 i 1866-68). A la mort d'aquest formà govern (abril del 1868), però la seva política dictatorial, a més d'una greu crisi econòmica, accelerà els moviments polítics que, amb la revolució de setembre, menaren a l'esfondrament del seu govern i de la monarquia d'Isabel II. S'exilià novament a Biarritz, on s'adherí al carlisme (1871).

Madoz, Pascual (1806-1870) 
Advocat. Militant polític de l'ala liberal ja des dels anys 1820-23. Des del 1835 exercí d'advocat a Barcelona, i es lligà als interessos industrials catalans. Diputat a corts per Lleida, defensà el projecte de construcció del canal d'Urgell. Situat a l'oposició durant el decenni moderat de 1844-54, fou empresonat durant uns quants mesos. El 1854, amb el triomf de les forces progressistes, fou nomenat governador civil de Barcelona: afavorí el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, i endegà els primers contractes col·lectius del bienni. Diputat a les corts constituents, president de les mateixes corts i ministre de finances, propulsà des del ministeri la llei de desamortització del maig del 1855. Fou un dels diputats a corts que resistí el canvi de govern que, pel juliol del 1856, portà O'Donnell al poder. Després de la revolució del 1868, fou governador civil de Madrid. Elegit com a membre de la comissió que anà a Florència a oferir la corona d'Espanya a Amadeu I, morí en el viatge. És considerat un dels capdavanters de l'estadística a Espanya. És autor d'una traducció, ampliada, de l'Estadística de España (1835), de Moreau de Jonnès, i del famós Diccionario geográfico, estadístico e histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-50). 

Mendizábal, Juan Álvarez (1790-1853) 
Polític i financer. De família jueva, es dedicà als negocis des de jove. Després del Trienni Constitucional (1823) s'exilià a Londres, des d'on finançà l'expedició que enderrocà la monarquia absoluta a Portugal. Tornà a Espanya (1835), i fou nomenat ministre d'hisenda i, poc després, cap de govern. Tornà a ésser ministre d'hisenda (1836, 1837 i 1843). Destacada figura del partit progressista, promogué un seguit de reformes, entre les quals es destacaren, d'una banda, l'allistament general de l'exèrcit (servei que podia ésser defugit mitjançant el pagament d'una indemnització), i, de l'altra, la supressió de la major part d'ordes religiosos (1835), llevat dels dedicats a l'ensenyament i a l'assistència, i la venda de llurs béns en subhasta pública (lleis del 1836 i 1837). L'objecte d'aquestes mesures era econòmic i polític alhora, però no fou plenament assolit. El 1844, que els moderats ocuparen el poder, emigrà a l'estranger. Tornà el 1847, i durant la revolució de l'any següent s'oposà als intents progressistes i demòcrates d'enderrocar la dictadura de Narváez. Pertanyia a la francmaçoneria de ritu escocès, i en general actuà d'acord amb els interessos britànics.

Queipo de Llano y Ruiz de Saraiva, José María (1786-1843) 
Polític castellà. Setè comte de Toreno i gran d'Espanya (1838). Participà en l'alçament asturià contra els francesos (1808) i, més tard, fou diputat a les Corts de Cadis. Liberal, s'hagué d'exiliar (1814-20). Presidí les corts extraordinàries de 1820-22. Exiliat novament (1822-23), en 1834-35 fou ministre d'hisenda. Cap del govern (1835), donà a Mendizábal la cartera d'hisenda, però dimití arran dels alçaments liberals d'aquell any. El 1837 fou elegit diputat i el 1840 senador. És autor d'una Historia del levantamiento, guerra y revolución de España (1835-37).

 

Narváez Campos, Ramón María (1800-1868) 
Militar i polític andalús, duc de València. Durant el Trienni Liberal combaté els reialistes a Catalunya, però la seva brillant carrera militar es confirmà durant la primera guerra Carlina. La dinàmica de les lluites polítiques el portà cada cop més a intervenir a favor dels moderats. El 1837 prestà suport al govern del comte d'Ofalia, i el 1838 hagué d'exiliar-se, després d'haver organitzat una junta revolucionària a Sevilla. Des d'aquell moment fou el màxim opositor d'Espartero, i amb motiu de la liquidació de la regència d'aquest, Narváez es convertí en l'home clau de la Dècada Moderada. El 1843 fou uns quants mesos capità general de València. Des del 1844 fins al 1851, amb intervals, fou president del govern i un dels màxims inspiradors de tota la política de conciliació que els moderats propugnaven en relació amb els carlins i amb l'Església, en canvi d'alentir la desamortització. Evolucionà cap a postures més conservadores i més autoritàries, i en acabar el Bienni Progressista fou novament president del govern: del novembre del 1856 fins a l'any següent; del setembre del 1864 fins a la seva obligada dimissió, el 1865, després d'haver tolerat la repressió impune, per part de l'exèrcit, dels estudiants de Madrid durant la Nit de Sant Daniel ; i del juliol del 1866 al març del 1867, que governà prescindint pràcticament de les corts, amb actituds personalistes i autoritàries que acabaren fent precipitar la revolució del setembre del 1868.

O'Donnell y Jorris, Leopoldo (1809-1867) 
Militar castellà d'origen irlandès. Fill del tinent general Carlos O'Donell y Anethan, que fou governador militar de València, i nebot del primer comte de la Bisbal. Ingressà en el cos d'infanteria. Durant la primera guerra Carlina lluità en el bàndol liberal; el 1836 ja era general i el 1837 lluità a Hernani i a Hondarribia. Defensà Sant Sebastià, derrotà els carlins a Oyarzun (1838) i a Lucena (1839) —fet que li valgué el títol de comte de Lucena i la capitania general de València— i, en col·laboració amb Espartero, foragità els carlins del Maestrat. Partidari dels moderats, el 1841 s'aixecà contra Espartero i participà en el complot per a raptar la reina. Hagué d'exiliar-se a França, però tornà el 1844 i fou capità general de Cuba, senador i director general d'infanteria. Davant les immoralitats financeres dels moderats, s'aixecà juntament amb el general Dulce i, després d'una batalla indecisa a Vicálvaro, assolí d'imposar-se amb el Manifiesto del Manzanares (juliol del 1854), redactat per Cánovas del Castillo. S'inicià així el Bienni Progressista; O'Donnell es distancià gradualment d'Espartero, i quan la reina Isabel II liquidà el bienni, agrupà al seu entorn els polítics centristes i cohesionà la Unión Liberal, amb la qual governà de manera més estable entre el 1858 i el 1863, alhora que ocupava el ministeri de la guerra; durant el seu mandat ocupà el comandament en cap en la guerra d'Àfrica (1859-60); la presa de Tetuan (febrer del 1860) consolidà el seu prestigi i li valgué el títol de duc de Tetuan amb grandesa d'Espanya. Però la reacció moderada, afavorida per Isabel II, l'obligà a dimitir. Malgrat això, la reina el tornà a cridar quan la crisi política s'aguditzà (1865), però el destituí un cop l'hagué ajudada a superar la revolta del 1866, fet que exasperà O'Donnell i el convencé que Isabel II era incapaç de cap evolució liberalitzadora que salvés la monarquia, i es retirà a Biarritz.

Pavía y de Lacy, Manuel (1814-1896) 
Militar. Primer marquès de Novaliches (1840). Intervingué en la primera guerra Carlina al capdavant de les tropes d'IsabelII. Moderat, sota el govern d'Espartero emigrà a França; amnistiat, tornà de l'exili (1843) i lluità contra les tropes d'Espartero a València, en les operacions del nord i contra la insurrecció de Barcelona. Fou ministre de la guerra (1847). Capità general de Catalunya el mateix any, combaté i destruí els guerrillers carlins de Tristany i de Ros d'Eroles. El 1854 era capità general de les Filipines. El 1858, a la caiguda de Narváez, fou encarregat de formar govern, sense prendre possessió. El 1868 comandà les forces reialistes que s'oposaren als revolucionaris i participà en la batalla d'Alcolea, on fou derrotat i ferit. Emigrat, tornà a Espanya després de la Restauració i es mantingué retirat de la política. És autor de Memorias de la guerra de Cataluña... (1851). 

Prim i Prats, Joan (1814-1870) 
Militar i polític. Era fill de Pau Prim i Estapé —reusenc, però oriünd de Verdú (Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada a la Universitat de Cervera—, que alternà la professió de notari amb la de militar (havia estat capità durant la guerra del Francès i assolí el grau de tinent coronel en la primera guerra Carlina), i de Teresa Prats i Vilanova, filla d'un comerciant. A dinou anys s'enrolà, el 1833, en el primer dels dos batallons de tiradors d'Isabel II que Reus organitzà per lluitar contra els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d'agost de 1834 i tot seguit realitzà el seu primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra la caseria de Raurell de Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a Catalunya, tenia vint-i-sis anys, era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el camp de batalla, més dues creus llorejades de Sant Ferran; havia participat en trenta-cinc combats, havia donat mort personalment a cinc enemics i havia rebut vuit ferides. Guanyà una gran anomenada d'audàcia i de dots per a comandar els soldats en els combats i es féu remarcar pel fet d'haver estat el primer a entrar en els assalts a Solsona i Àger i perquè donà proves d'una gran habilitat tàctica a la segona batalla de Peracamps (abril del 1840). Liberal convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat a corts per Tarragona (1841) i figurà entre els progressistes. Però aviat s'allunyà d'Espartero i el 30 de maig de 1843 s'aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín Zurbano. En constituir-se el ministeri universal de Serrano, a Barcelona, i caure Espartero, Prim acompanyà Serrano a Madrid, però hagué de tornar a Barcelona com a governador militar (agost del 1843), càrrec des del qual va combatre i reprimir la revolta de la Jamància que dominava la ciutat. Aquests fets li valgueren l'ascens a mariscal de camp i els títols de comte de Reus i vescomte del Bruc. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico. Hi dictà disposicions per facilitar l'entrada de capitals i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la colònia, i reprimí els aixecaments d'esclaus i el bandolerisme; l'afusellament, sense més tràmits, d'un lladre de bestiar, a més d'altres mesures antipopulars, féu que el govern li designés un successor i Prim abandonà l'illa a l'estiu del 1848. Altre cop diputat, successivament, per Vic (1851) i per Barcelona (1853), féu costat als interessos dels fabricants catalans. El 1851, juntament amb altres diputats catalans, demanà que el govern debatés el problema de l'estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les arbitrarietats del govern central al Principat. El 1853 manà la comissió militar espanyola que observà la guerra de Crimea, amb l'exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de la revolució del 1854. El govern progressista sorgit de la «Vicalvarada» (1854), que posà fi a la dècada moderada, el nomenà capità general de Granada (1855-56) i l'ascendí a tinent general (1856). Aquest darrer any es va casar, a l'església de la Madeleine de París, amb Francisca Agüero, filla d'un ric banquer mexicà. Participà a la campanya del Marroc de 1859-60 (guerra d'), en la qual fou el general més distingit, bé que manava la divisió de reserva; hom li atorgà el títol de marquès de Los Castillejos amb la grandesa d'Espanya, en recompensa. Quan, a la fi de 1861, França, Anglaterra i Espanya decidiren una intervenció militar per cobrar el deute important que Mèxic havia contret amb aquests països, Prim dirigí l'expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. Benito Juárez, aleshores president de Mèxic, havia decidit la suspensió dels pagaments, en mig d'una guerra civil entre conservadors i liberals. De fet, els europeus volien donar suport als conservadors amb nous afanys de recolonització i establir un règim monàrquic. El general Prim prengué inicialment el fort de San Juan de Ulúa i la ciutat de Veracruz, on posà la senyera espanyola, fet que indignà els altres aliats. La part mexicana i Prim convocaren una conferència, a Orizaba, per discutir el problema entre Espanya i Mèxic, on intervingué decisivament José Gónzález Echevarría, familiar de Francisca (paquita) Agüero. Finalment Prim signà amb els representants del govern mexicà el conveni de La Soledad (febrer del 1862). Un cop que Anglaterra es retirà, Prim s'adonà dels propòsits dels francesos d'instaurar un nou règim a Mèxic —l'imperi de Maximilià—, i aleshores decidí de reembarcar les seves tropes i tornà a Cuba (abril de 1862), decisió que fou molt discutida a la Península, però sobretot pels magnats espanyols de Cuba que perdien la reconquesta de Mèxic. Abans de tornar a Espanya, Prim anà als EUA, país que es trobava en plena guerra de secessió; hi conegué els contactes i interessos econòmics entre aquest país i Cuba. Més tard, arran d'aquesta experiència internacional, li encarregarien l'intent de negociar amb els EUA i amb els dirigents de la rebel·lió cubana la independència de l'illa. En tornar a Espanya s'incorporà al partit progressista. Acusat de conspiració, fou desterrat a Oviedo (1864); d'aleshores ençà trencà obertament amb Narváez, amb O'Donnell i el tron i es lliurà a la conspiració. Preparà pronunciaments (València, juny del 1865; Villarejo de Salvanés, gener del 1866; revolta dels sergents de la caserna madrilenya de San Gil, juny del 1866; València, agost del 1867). Entre el 1864 i el 1868 encarnà el tipus de conspirador liberal arreu d'Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i recolzat en els unionistes (estiu del 1868), fou l'ànima de la Revolució de Setembre del 1868, que havia d'enderrocar Isabel II. El 19 de setembre, amb la col·laboració de Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres caps polítics, llançà el manifest España con honra i, amb l'ajut del general Serrano i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a Cadis. Mentre forces de l'exèrcit pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid (batalla d') Prim propagava la revolta per Andalusia i per la costa mediterrània fins a arribar a Barcelona, que li féu una rebuda triomfal; des d'allí anà a Tarragona i a Reus. El 7 d'octubre arribà a Madrid i es féu càrrec del ministeri de la guerra del govern provisional presidit per Francisco Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la constitució nova, Serrano passà a ésser regent i Prim cap del govern, tot conservant el ministeri de la guerra. En aquesta etapa de govern provisional, Prim defensà, amb realisme, la necessitat d'una monarquia constitucional i buscà una dinastia que la respectés. Fracassades les gestions que hom féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres provocaren, indirectament, la guerra franco-prussiana del 1870-71), l'elecció de Prim es decantà per Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, i en presentà la candidatura a les corts, que l'aprovaren (16 de novembre de 1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la Península Ibèrica, sis trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de Prim, al carrer del Turco, de Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren greus, però s'infectaren i morí tres dies després. La causa instruïda per l'assassinat no aclarí res; Prim tenia molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els negrers de l'Havana, etc. Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà exaltat, antic company de conspiració de Prim: l'andalús José Paul y Angulo. Tingué de la seva esposa, feta duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i Isabel. És considerat una de les figures polítiques catalanes més importants del s XIX.

Serrano y Domínguez, Francisco (1810-1885) 
Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona. Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el 1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez Borrell. 

Topete y Carballo, Juan Bautista (1821-1885) 
Marí i polític castellà. De família marinera, ingressà ben jove a la marina i participà en les guerres d'Àfrica (1860) i del Pacífic (1865-66). Membre de la Unió Liberal, fou diputat (1862) i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II, en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868. Partidari del duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a ministre de marina i d'ultramar, i s'oposà al pronunciament de Sagunt. Acceptà més tard la Restauració i fou nomenat senador i vice-almirall (1881).