TEMA 2.- LA REVOLUCIÓ LIBERAL BURGESA

Vocabulari

 

Absolutisme

Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).

 

Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.

 

Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.

 

Democràcia

Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.

 

Divisió de poders

Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).

 

Liberalisme

Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o democràtic.

 

Llei Sàlica

Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.

 

Monarquia constitucional

Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.

 

Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.

 

Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.

 

Partit polític

Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals.

​

 

• Els moderats:

Els moderats eren els antics afrancesats i es definien a si mateixos com a “persones d’ordre”. La seva base social la formaven els terratinents, els propietaris, l’alta burgesia, intel·lectuals conservadors i el comandament de l’exèrcit, així com les restes de la vella noblesa i el clergat. Els seus principals representants van ser Martínez de la Rosa, De Burgos, Floridablanca, Ramon María Narváez i Francisco Bravo Murillo. Les antigues elits van anar integrant-se des de 1832 en el partit moderat, però també formaven part del mateix el gruix de la burgesia industrial catalana i inclús antics liberals exaltats com Alcalá Galiano, Andrés Borrego, Istúriz o Flórez Estrada (desenganyat pel desenvolupament de la desamortització de Mendizábal).

Defensaven el dret a la propietat com a garantia de l’ordre que volien defensar i preservar, per això restringien el sufragi en funció de la riquesa dels electors. Consideraven la llibertat com un bé individual, però hi feien passar per davant els principis d’autoritat i ordre social, de manera que desconfiaven de la participació de les masses en la política, que havia d’estar en mans de la minoria propietària i il·lustrada.

Entenien la sobirania de forma restrictiva, compartida entre les Corts i la monarquia, a la qual li atorgaven amplis poder d’intervenció en la vida política (nomenar ministres, dissoldre les Corts, vetar lleis, etc.), a la vegada que defensaven el bicameralisme perquè la cambra alta (dels pròcers) realitzés una segona lectura moderada i conservadora de les lleis. També es mostraven partidaris de limitar els drets individuals, però especialment els col·lectius com les llibertats de premsa, d’opinió, de reunió i associació. Finalment, defensaven la confessionalitat de l’Estat, atorgaven a l’Església catòlica una gran influència social i representaven, en definitiva, l’opció més clerical del liberalisme.

 

• Els progressistes:

Els progressistes es consideraven a si mateixos com els “defensors de la llibertat”. Escindits del liberalisme conservador en el Trienni Liberal, la seva base social la formaven la mitjana i petita burgesia, l’oficialitat mitjana de l’exèrcit, i les classes populars urbanes (artesans, comercials, professionals liberals, etc.) que tenien com a denominador comú l’esperit de reforma de l’Estat. Entre els seus principals dirigents van destacar Juan Álvarez Mendizabal, Calatrava, Madoz, Almodovar, Baldomero Espartero i Joan Prim.

Defensaven el principi de la sobirania nacional com a font de legitimitat i el predomini del poder legislatiu, les Corts, en el sistema polític com a representants populars, metre que rebutjaven la intervenció de la corona en la vida política per atribuir-li només una funció moderadora. Defensaven la unicameralitat del parlament, però un cop van acceptar la presència d’una cambra alta, demanarien que els seus representants també fossin escollits per sufragi. També eren partidaris d’enfortir els poders locals (ajuntaments electius, Milícia Nacional, etc.) i d’ampliar els drets individuals i col·lectius (llibertat de premsa, llibertat d’opinió, llibertat de religió, etc.). Mantenien el principi del sufragi censatari, però defensaven l’ampliació del cos electoral. Propugnaven la necessitat d’una reforma agrària per posar fi a la propietat vinculada i preconitzaven limitar la influència social de l’Església.

 

• La Unió Liberal:

El 1854, a partir d’una escissió dels moderats, va aparèixer un nou partit polític a Espanya, la Unió Liberal que atrauria cap a les seves files a sectors moderats i a alguns dels membres més conservadors del progressisme. Aquest partit pretenia constituir-se com a opció centrista entre els dos partits clàssics del liberalisme espanyol, però ideològicament no representava pas cap novetat. Així, la Unió Liberal era bàsicament una coalició política amb finalitats de govern que agrupava aquells sectors descontents amb la política practicada pels moderats en el govern. Els seus grans impulsors van ser LeopoldoO’Donnell i Francisco Serrano.

 

• Els demòcrates i els republicans:

El 1849, una escissió dels progressistes va ser l’origen de la constitució formal del Partit Demòcrata. En el seu programa electoral i de formació com a partit es troben, a més de l’ampliació dels drets polítics a tota la població, una sèrie de drets socials. Així, reivindicacions com la sobirania popular, el sufragi universal masculí, la Milícia Nacional, l’abolició del sistema de quintes per al reclutament del servei militar, la reducció de l’exèrcit regular, la simplificació de l’administració central, la generalització de l’educació primària de forma gratuïta i el dret a la llibertat de premsa bastirien el programa dels demòcrates.

La seva força provenia, fonamentalment, de les classes populars urbanes, tot i que la semi clandestinitat en la que havien d’actuar també va abocar-los a una certa relació amb l’obrerisme. La major presència del Partit Demòcrata es localitzava a Catalunya, Madrid i Andalusia, i el període en que van poder actuar públicament amb una major llibertat va ser el Bienni Progressista (1854-1856).

El desprestigi de la monarquia d’Isabel II i l’estat de repressió que afectava als demòcrates va acabar afavorint als sectors més radicals del partit que van participar en intents insurreccionals contra el règim isabelí. A la vegada, amb el pas del temps, el perfil dels demòcrates anirà accentuant el seu caràcter republicà i socialista amb l’aparició de diferents tendències: republicans, demòcrata-progressistes (J.Mª. Orense), socialistes, fourieristes, proudhonians i krausistes (Salmerón). Els republicans, amb un programa polític més social i popular, defensaven la República com a única opció veritablement democràtica.

 

Pragmàtica Sanció

Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a la primera guerraCarlina. 

 

República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.

 

Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.

Revolució burgesa

Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.

Revolucions liberal-burgeses

Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.

Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.

 

Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).