TEMA 1. PERSONATGES

 

Carles IV d'Espanya (1748-1819)

Rei d'Espanya (1788-1808), segon fill mascle de Carles III. El seu regnat coincidí amb l'esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d'evitar la introducció d'idees revolucionàries a la Península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat calgué intentar de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França i fou confiat el poder al comte d'Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, que mantingué davant la França revolucionària una actitud expectant. Fou, però, destituït (1792) per la pressió de la reina Maria Lluïsa, a fi d'encimbellar el seu favorit Manuel de Godoy, jove militar que gaudí del favor de Carles IV durant tot el seu regnat. En ésser executat Lluís XVI (gener del 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa. La campanya, molt popular i iniciada amb bons auguris, acabà amb una invasió francesa de l'Empordà. Les mires de Napoleó sobre Portugal, aliada amb Anglaterra, conduïren Godoy a la signatura del tractat deFontainebleau(1807). La penetració en massa de tropes franceses a la Península Ibèrica que comportava el tractat induïren Godoy a planejar una fugida dels reis a Amèrica, però el motí d'Aranjuez (18 març de 1808) provocà la seva caiguda i l'abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. Napoleó convocà ambdós a Baiona, on obligà el fill a retornar el tron al seu pare, i aquest a renunciar-hi tot seguit a favor seu. Carles IV es retirà amb Maria Lluïsa i Godoy a Itàlia. El regnat de Carles IV representà la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país. Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia. Catalunya en resultà especialment perjudicada: l'estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d'apartar Carles de la política francòfila de Godoy. Les circumstàncies personals del monarca, d'intel·ligència limitadíssima —els retrats que en féu Goya ho palesen prou bé—, contribuïren al desprestigi de l'absolutisme i de la institució monàrquica.

Ferran VII d'Espanya (1784-1833)

Rei d'Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit Godoy, amb qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d'aquell en un símbol d'alliberament, intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós ministre; el motí d'Aranjuez(març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué d'abdicar a favor de Ferran. Napoleó, desitjós de convertir Espanya en un aliat dòcil, assumí l'arbitratge entre pare i fill. Convocats ambdós a Baiona, l'emperador francès aconseguí que Ferran tornés la corona a Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte. Ferran fou enviat a Valençay, des d'on seguí el desenvolupament de la guerra contra Napoleó. Durant el captiveri i l'absència del rei, tingué lloc a les colònies americanes un ampli moviment d'emancipació que, en un principi, emulà en certa manera la rebel·lió de la metròpoli i, alhora, aprofità la suspensió dels poders a Ferran VII que la invasió francesa havia suscitat per a negar la legitimitat de les noves autoritats. Aquest moviment anà derivant cap a posicions cada cop més inequívocament independentistes. Acabada la guerra, Ferran VII, el rei desitjat, tornà a Espanya (març del 1814). Poc temps després, a València, signà els decrets que invalidaren tota l'obra constitucional de les corts de Cadis. Aquesta oposició frontal del rei desencadenà revoltes de signe liberal, i bé que els primers aixecaments dels generals Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817) no reeixiren, el moviment donà proves d'una força insospitada a la cort, que s'adonà de l'amplitud del suport que rebia per part d'amplis sectors populars i àdhuc de part de l'estament militar. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, Ferran VII hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març del 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional, etapa enterbolida per les protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana: regència d'Urgell (baró d'Eroles, marquès de Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La intervenció estrangera, decidida al congrés de Verona i materialitzada en l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, resolgué finalment la confusa situació. Ferran VII, sostingut per la Santa Aliança i per les baionetes franceses, franceses, pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa. Els primers anys d'aquest període es consumà definitivament la pèrdua dels territoris d'ultramar (a excepció de Cuba i Filipines), cosa que repercutí molt negativament en les finances del país i contribuí decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans potències. A l'interior, el despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats: la inquisició no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no havien rebut les recompenses esperades. Això motivà la formació d'un heterogeni grup de malcontents (antics guerrillers absolutistes i també clergues de la Catalunya interior, preocupats per la influència maçònica que imaginaven entorn del rei). Aquesta oposició, concretada políticament en una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, constituïda a Manresa (agost del 1827), motivà una reacció enèrgica per part de Ferran VII, que decidí de sufocar la rebel·lió i anar a Catalunya. La repressió, encomanada al comte d'Espanya, fou ràpida i eficaç. Quant al rei, traslladat a Catalunya (tardor del 1827), no aconseguí d'apaivagar completament els ànims; però el seu decret confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil li proporcionà molts simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els últims anys del regnat hi hagué diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com l'afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s'havia casat quatre vegades: amb Maria Antònia de Nàpols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria Josefa Amàlia de Saxònia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de Nàpols, de qui tingué dues filles, la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda. El 1830 havia promulgat la Pragmàtica Sanció, votada a les corts del 1789 —en vida del seu pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del tron. Això provocà un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu germà, l'infant d'Espanya Carles Maria Isidre de Borbó, i els d'Isabel. S'originà, així, el moviment polític anomenat carlisme i la primera guerra Carlina. 
 

Josep Bonaparte (1768-1844)

Rei intrús (Josep I) de Nàpols (1806-08) i d'Espanya (1808-13), germà de Napoleó, conegut popularment pel nom de Pepe Botella. Originàriament destinat a l'advocacia, passà a ésser oficial, i durant la república fou diputat de Còrsega al consell dels Cinc-cents i ambaixador a Roma (1797). Contribuí a preparar el cop d'estat del 18 de brumari. Nomenat príncep imperial en constituir-se l'imperi napoleònic, Napoleó li oferí la corona de Nàpols, on combaté el feudalisme encara imperant. Més tard, li oferí la d'Espanya; tot seguit, però, n'hagué de fugir, l'endemà mateix de la batalla de Bailèn. Napoleó l'hi tornà a posar, bé que sota les seves ordres. Mancat d'acceptació popular i incapaç de fer cara a la difícil situació de govern que se li plantejava, hagué de tornar-ne a fugir després de la derrota de Vitòria (1813). L'endemà de Waterloo (1815) se n'anà als EUA en qualitat de comte de Survilliers, fins que, pocs anys abans de morir, tornà a Anglaterra, i després a Itàlia.
 

Napoleó I (1769-1821)

Emperador dels francesos (1804-15). Fill d'un notable cors col·laboracionista amb els francesos, estudià a França des del 1779. L'enyorança de la seva terra el féu decantar cap a posicions ideològiques independentistes i antifranceses. El 1785 fou designat lloctinent segon d'un regiment d'artilleria i, de guarnició en guarnició, madurà el seu pensament i les seves ambicions. Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions amb la Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar, per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n'anà a Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio (1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de Venècia i creà la RepúblicaCisalpina. La seva posició enfront del Directori, molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir, portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives, recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria (1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili definitius.

 

Godoy y Álvarez de Faria, Manuel de (1767-1851)

 

Estadista extremeny. Era un hidalgo que el 1784 s'enrolà en els guàrdies de corps a Madrid, on féu amistat amb els prínceps d'Astúries, sobretot amb la futura reina Maria Lluïsa, de qui hom diu que fou amant. Això i els seus dots polítics feren possible una ràpida carrera, i el 1792 substituí Aranda com a primer ministre de Carles IV. Inicià la guerra contra la França revolucionària (1793-95), en la qual abandonà Catalunya a les seves forces, desguarnida d'homes i de material. Però després s'alià amb França, fet que ocasionà dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-08), causa del desballestament del circuit comercial amb les Índies, el qual, juntament amb les mesures d'una certa llibertat industrial a les colònies americanes, provocà una forta recessió econòmica, especialment notable per a la indústria del Principat. Lligat amb això, i per pal·liar les necessitats de les finances públiques, portà a terme l'anomenada desamortització de Godoy —de fet iniciada pels primers ministres Saavedra i Urquijo (1798-1800)—, la qual el 1808 havia posat en circulació un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella; també en aquesta línia aconseguí els breus pontificis de 1805-06, que possibilitaven la venda d'una setena part dels béns eclesiàstics. Després de la pau amb França (Ginebra, 1795), es casà (1797) amb Maria Teresa de Borbó, comtessa de Chinchón, cosina germana de Carles IV, de la qual es divorcià, i es casà després secretament (1829) amb la seva amant Josefa de Tudó i Catalán. Seguí una línia ambigua de teòrica protecció al pensament i les personalitats de la Il·lustració i de severíssima repressió contra qualsevol crítica als pilars de l'antic règim; les pressions dels grups il·lustrats i l'animadversió dels membres del Directori francès provocaren la seva destitució el 1798, però al cap de dos anys recuperà el poder efectiu. Com a generalíssim dirigí aleshores la guerra de les taronges contra Portugal (1801). Els fracassos de la segona guerra contra Anglaterra (sobretot la derrota de Trafalgar, 1805), el seu despotisme ministerial i la seva feblesa davant les pressions de Napoleó (demostrada en el tractat de Fontainebleau, quan aquest li prometé un principat a Portugal, 1807), li feren perdre prestigi. Aleshores una sèrie de conxorxes entre l'aristocràcia i els mateixos francesos, encapçalades pel príncep d'Astúries, el futur Ferran VII, portaren a la frustrada conspiració d'El Escorial (1807); Godoy volgué processar Ferran, fet que el desprestigià més encara. En adonar-se de les clares intencions franceses d'enderrocar els Borbó, Godoy probablement planejà una fugida dels sobirans a Amèrica, que no fou possible, car, prèviament, el motí d'Aranjuez (19 de març de 1808) obligà Carles IV a abdicar i aconseguí l'empresonament de Godoy. Napoleó el reclamà a Baiona, on actuà com un ninot en l'afer de les abdicacions. El 1812 es traslladà amb la reina Maria Lluïsa a Itàlia i el 1832 a París, on escriví unes importants Memorias (1836-42). Bé que Isabel II el rehabilità el 1847, ja no tornà a la Península Ibèrica.

Floridablanca (1728-1808)

Nom amb què és conegut José Moñino y Redondo. Estadista. Doctor en lleis per Salamanca, a instàncies d'Aranda, el 1766, fou nomenat fiscal d'afers criminals del Consell de Castella i tingué un paper rellevant en les gestions que portaren a l'expulsió dels jesuïtes (1767). Col·laborà amb Aranda, Campomanes i Grimaldi; aquest el nomenà ambaixador a Roma (1772), on influí sobre Climent XIV i obtingué l'extinció de la Companyia de Jesús (1773); rebé en recompensa el títol de comte de Floridablanca. Fou nomenat secretari d'estat (1777) i imposà uns criteris de reformisme moderat, en col·laboració amb Campomanes. Des de la seva creació el 1787, dirigí la Junta d'Estat. Atacat pel partit aragonès d'Aranda, presentà la dimissió en un Memorial adreçat al rei (1788), però continuà en el càrrec, àdhuc sota Carles IV. Alarmat per la Revolució Francesa, des del 1790 inicià una forta reacció, especialment en la censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes) i manifestada també en un apropament a la Gran Bretanya. El 1792 fou destituït, desterrat, empresonat per Aranda i processat; però Godoy, en pujar al govern, l'absolgué de les responsabilitats polítiques (1794-95). Retirat a Múrcia, el 1808 organitzà la junta d'aquella ciutat contra l'ocupació francesa i fou elegit president de la Junta Central, la qual, en arribar Napoleó a Madrid, fou traslladada a Sevilla, on Floridablanca morí. Entre els seus escrits destaquen Representación fiscal sobre el monitorio de Parma (1768), les correccions al Juicio Imparcial de Campomanes (1768), on defensa el regalisme il·lustrat, i la Instrucción reservada para la Junta de Estado (1787).

Jovellanos y Ramírez, Gaspar Melchor María de (1744-1811)

Escriptor i polític asturià. Fill d'una família de la petita noblesa, deixà els estudis eclesiàstics pels de dret. Alcalde del crimen a Sevilla (1767) i oïdor de la seva audiència (1774), fou a Madrid alcalde de casa y corte (1778); però el 1790, per la seva amistat amb Cabarrús, fou desterrat a Gijón, on fundà l'Instituto Asturiano (1794). Secretari de gràcia i justícia (1797), Godoy aconseguí la seva destitució, després d'haver estat objecte d'un intent d'assassinat (1798). Es distingí per les seves idees renovadores (humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la inquisició, racionalització de l'ensenyament —que considerava el motor més potent de transformacions—, liberalisme econòmic, etc), que en el moment de la reacció contra els il·lustrats de l'època de Carles III provocaren el seu encarcerament. Es negà a participar en l'equip afrancesat, i formà part de la Junta central —on representà la tendència il·lustrada oposada alhora a l'antic règim i al liberalisme polític—, i finalment dimití. Exposà les seves idees politicoeconòmiques a Informe sobre el Banco de San Carlos (1782), a Memoria en defensa de la Junta central (1811) i especialment a Informe en el expediente de ley agraria (1795), on es mostrà partidari d'un capitalisme agrari individualista, assenyalà els problemes bàsics del camp i proposà solucions perfectament adequades als seus propòsits. Escriví també sobre els problemes de l'educació: Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811). És també autor de poemes neoclàssics i preromàntics i del drama burgès El delincuente honrado (escrit a Sevilla quan formava part del cercle d'Olavide); sobre belles arts escriví Elogio de las Bellas Artes (1782). Els seus Diarios (no publicats fins el 1915) abasten el període 1790-1801 i són bàsics per a comprendre la seva època i la seva evolució personal.

 

Maria Cristina de Borbó-Nàpols (1806-1878)

També Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del 1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz (fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.

 

Pineda, Mariana (1804-1831)

Heroïna de la causa liberal. La seva vida va estar marcada per la passió i la desgràcia. D'idees liberals, fou denunciada durant el regnat de Ferran VII per estar bordant una bandera amb el lema "Ley, Libertad, Igualdad". Un tribunal la va condemnar a mort i la sentència fou executada a Granada el 26 de maig de 1831. Degut a aquest tràgic final, la seva figura es va convertir ràpidament en un símbol de la lluita contra la tirania. García Lorca li va dedicar uns romanços populars i va portar al teatre la seva història.

 

 

Riego, Rafael del (1785-1823)

Militar asturià. Lluità en la guerra contra Napoleó i, fet presoner pels francesos, tingué l'avinentesa de viatjar per Anglaterra i Alemanya (1814). L'1 de gener de 1820, quan era tinent coronel i esperava amb les seves tropes d'ésser embarcat cap a Amèrica, es rebel·là a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) i proclamà la Constitució del 1812. Malgrat que s'apoderà per sorpresa de l'arsenal de la Carraca, la seva columna, que recorregué diverses poblacions andaluses, estava a punt de desfer-se quan el pronunciament liberal i federalista de la Corunya i els de Barcelona, Saragossa i Pamplona, davant l'apatia de les altres forces militars, decidiren el rei a acceptar la Constitució del 1812. Aquest triomf valgué a Riego el nomenament de mariscal de camp i una gran popularitat. Fou successivament capità general de Galícia i d'Aragó; Astúries l'elegí diputat a Corts. En produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, Riego, que manava el Tercer Exèrcit, fou traït i fugí a Andalusia amb una petita escorta. Fet presoner al poble d'Arquilles, fou traslladat a Madrid, jutjat, condemnat a mort i executat ignominiosament (hom el traslladà a la forca damunt una sàrria arrossegada per un ruc). 
 

 

Torrijos, José María (1791-1831)

 
Militar i polític castellà. Lluità contra els francesos a la guerra contra Napoleó. Durant la restauració absolutista intervingué en diverses conspiracions liberals i fou empresonat. Durant el Trienni Progressista lluità contra els reialistes catalans. Restaurat l'absolutisme, hagué de refugiar-se a Londres (1824), des d'on organitzà una expedició antiabsolutista. Es traslladà a Gibraltar (1830), i, després d'efectuar alguns intents, frustrats, de desembarcament, fou víctima d'un parany ordit pel general Vicente González Moreno, governador militar de Màlaga, el qual aconseguí de fer-lo desembarcar a Fuengirola amb 50 homes. Capturat després de cinc dies de resistència, fou afusellat amb els companys, sense judici previ.