Les primeres temptatives, més o menys independentistes, es van produir al tombant del segle XIX entre les quals cal citar la insurrecció dels negres de Coro (Veneçuela), que proclamaren la "llei dels francesos", la conspiració del mallorquí Joan Baptista Picornell i els seus companys i la de Manuel Gual i José María España, ambdues igualment a Veneçuela, la d'Antonio Nariño a Nova Granada i sobretot la temptativa, ja més seriosa però igualment fracassada, del revolucionari Francisco de Miranda (1806), altra vegada a Veneçuela.

Fou, però, la invasió de la Península Ibèrica per Napoleó i el moviment de resistència que s'hi organitzà, que, en llevar tot fonament de legitimitat a l'autoritat dels oficials del rei presoner, i en suscitar l'emulació dels criolls en la fundació de "juntes conservadores dels drets de Ferran VII", donaren pertot l'impuls al procés que havia de desembocar a la independència. El 1810 es constituí a Caracas una junta governativa que havia de regir el territori, i el 1811 es produí la declaració d'independència de les Províncies Unides de Veneçuela: fou la primera colònia hispànica que assolí la independència absoluta. La reacció espanyola, sota el comandament de Monteverde, pervingué a sotmetre pràcticament tot el país, però Simón Bolívar aconseguí de defugir la persecució realista. Les lluites per la independència evidenciaren les tensions existents al si de la societat de l'època. Així, a Veneçuela, durant set anys (1810-17), els patriotes mantuanos representaren les classes criolles privilegiades que s'oposaven a les masses de llaneros, esclaus i plebs de color. La lluita entre el reialista Boves, cap de la cavalleria dels llaneros, i el patriota Bolívar als primers anys no fou l'expressió de l'enfrontament entre l'Espanya absolutista i l'Amèrica lliure, sinó el combat entre un exèrcit d'esclaus, peons i desposseïts de tota mena i els terratinents exportadors, de refinada cultura, que tenien Bolívar com a cap suprem. El 1817 Bolívar fugí a Jamaica i a Haití, i en tornar al continent s'inicià el període (1817-24) dels seus grans triomfs polítics i militars. Abolí l'esclavitud i, mort Boves, els seus mateixos soldats es passaven a Bolívar en concedir aquest les possibilitats d'elevar-se militarment i socialment en la seva lluita contra els reialistes. En aquesta segona etapa, el Libertador aconseguí les bases social i política necessàries per a continuar triomfalment la seva lluita contra Espanya. La creació de juntes de govern s'estengué igualment a Nova Granada (actual Colòmbia) i al territori de l'audiència de Quito (actual Equador). La seva sort fou decidida a la batalla de Boyacá (1819), on Bolívar, que havia travessat els Andes prosseguint una marxa victoriosa, derrotà el general espanyol Barreiro. Bolívar reuní el congrés d'Angostura, on proposà la reunió de les províncies de Nova Granada amb les de Veneçuela sota el nom de Colòmbia. La nova república quedà dividida en tres departaments: Veneçuela, Quito i Nova Granada, amb tres vicepresidents i un president que era el mateix Bolívar. 
Arran de l'agitació promoguda per l'abdicació de Ferran VII a Baiona, al virregnat de la Nova Espanya es creà un moviment en cerca d'un govern propi sota el comandament de l'espanyol Gabriel de Yermo, que destituí el virrei José de Iturragaray. La regència que s'acabava d'organitzar a la Península Ibèrica nomenà virrei el general Venegas (1810). Miguel Hidalgo, capellà del poble de Dolores, capitanejà el moviment de resistència a les noves autoritats, tot proclamant la seva fidelitat a Ferran VII (car també per a les antigues colònies espanyoles era elDeseado), acció coneguda amb el nom de Grito de Dolores. L'alt clericat es pronuncià —allí com a tot Amèrica— contra la posició del baix clericat i en contra de la insurrecció. Hidalgo fou excomunicat i la Inquisició el declarà heretge. Hidalgo aconseguí de conquerir Guanajuato i Valladolid, on el mateix any dictà el decret contra l'esclavitud. Derrotat per l'exèrcit reialista, fou executat el 1811. Poc temps després, un altre capellà de poble, José M. Morelos, continuà la lluita d'alliberament. Reuní el congrés de Chipancingo (1813) i un any després fou aprovada la constitució d'Apatzigan. Fou derrotat, però, per les forces reialistes i executat (1815). La figura de Morelos és excepcional entre bona part dels revolucionaris d'Amèrica. En el denominat Plan de Devastación hi ha frases com aquestes: "Cal tenir com a enemics tots els rics, nobles i empleats de primer ordre. Bon punt serà ocupada una població, caldrà despullar-los de llurs béns per tal de repartir-los, per meitats, entre els veïns pobres i la caixa de l'exèrcit."

També a les províncies argentines s'instal·là el 1810 la junta de govern. Les forces reialistes, en franca minoria a la capital i a les províncies centrals, organitzaren les seves campanyes a partir de l'Alt Perú (actual Bolívia), del Paraguai i de la Banda Oriental (territori que comprèn l'Uruguai actual). La Junta de Mayo, impulsada pels seus principals teoritzadors, Manuel Belgrano i, sobretot, Mariano Moreno hagué de fer front a la reacció reialista. Mentrestant, el consell de regència a Espanya havia nomenat nou virrei a Francisco Javier de Elío, home totalment impopular. El febrer del 1811 es produí el Grito de Asencio (Soriano), punt inicial de la revolució uruguaiana, la qual, amb la incorporació d'un cap de gran prestigi popular, com José Gervasio Artigas, assolí una victòria definitiva a la batalla de Las Piedras (maig del 1811). A Xile, en esclatar la revolució, els terratinents, sotmesos al monopoli comercial imposat pels espanyols, aprofitaren l'avinentesa per a afiliar-se a les tesis del lliure canvi, obrint els ports de Valdivia, Talcahuano, Valparaíso o Coquimbo a les nacions estrangeres. Un sector de la burgesia progressista, integrat per propietaris de mines, amb el suport dels nord-americans, portà a terme la revolució xilena. Aquest sector, sostingut pel capitalisme nord-americà interessat en el comerç miner, fou dirigit per José Miguel Carrera, el qual s'enfrontà al capità general O'Higgins, que comptava amb el suport de l'imperi britànic a través de la Lògia Lautaro, que defensava el sistema terratinent liberal. La caiguda de Carrera suposà l'hegemonia terratinent i conservadora en la política xilena del sXIX, amb la pèrdua de la influència nord-americana en aquest estat. A partir del 1820 els anglesos controlaren tot el comerç d'importació i d'exportació de Xile, així com la mineria. La llarga campanya dels exèrcits revolucionaris enviats pel govern de Buenos Aires al Perú culminà amb l'ocupació de Lima pel general San Martín el 1821.

Però la seva situació restà difícil: l'antic virregnat era el darrer reducte de l'absolutisme espanyol. Durant el breu període constitucional d'Espanya (1821-23) San Martín intentà de negociar la pau amb el virrei del Perú La Serna. Molts dels oficials de l'exèrcit espanyol eran liberals i també havien lluitat en les guerres contra Napoleó al costat de San Martín. Aquest proposava una constitució per al Perú i un príncep de la família reial espanyola per tal de regnar damunt el nou estat, proposta que no fou acceptada i que en definitiva menà a la lluita final per la independència. Igualment com San Martín, Bolívar també proposà un pla de reconciliació amb Espanya basat en una confederació que explícitament hauria de reconèixer la independència americana, de convocar una dieta confederal, d'establir la llibertat de comerç entre totes les parts integrants de l'imperi amb un mercat nacional únic, etc. El 26 de juliol de 1822 tingué lloc la històrica entrevista entre Bolívar i San Martín a Guaiaquil, bé que no hi hagué un acord total entre ells. El mateix any, San Martín renuncià al seu càrrec i es retirà de l'activitat militar.

La implantació de nou de l'absolutisme a la Península Ibèrica motivà una sèrie de divisions al si de les forces reialistes que encara dominaven bona part del Perú. Hi hagué un seguit d'insurreccions entre les forces patriòtiques que motivaren que el congrés peruà cridés Bolívar, i el nomenés dictador per tal de resoldre definitivament la greu situació del país. El Liberador nomenà Sucre cap suprem de l'exèrcit colombianoperuà. Bolívar suprimí la mita i els repartimientos d'indis; anul·là l'obligatorietat del treball indígena a les obres públiques; anul·là la inalienabilitat de les terres col·lectives dels indis i n'afavorí el repartiment en un sentit individualista. D'altra banda, les forces patriòtiques de Sucre i de José M. de Córdoba derrotaren les tropes reialistes del virrei La Serna a les batalles de Junín i Ayacucho (1824). Sucre declarà la independència de Bolívia (1825) no solament respecte a Espanya, sinó també al Perú i a les Províncies Argentines. Bolívar convocà un congrés a Chuquisaca, on fou confirmada la independència, que acceptà com un fet consumat, malgrat la seva lluita contra els reiterats intents de balcanització americana. .