TEMA 1. VOCABULARI

 

Abdicacions de Baiona

L'any 1808 Napoleó convocà a Baiona la família reial espanyola i arrencà les successives abdicacions de Ferran VII a favor del seu pare Carles IV i la d'aquest a favor seu.

 

Absolutisme

Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.

 

Afrancesats

Nom amb què es conegueren els individus que col.laboraren amb el rei Josep I d'Espanya, germà de Napoleó Bonaparte. Cal situar l'aparició del mot cap al 1811, car abans hom parla de cooperació amb l'invasor, d'infidelitat, de traïció. En principi, el partit afrancesat s'havia nodrit dels mateixos personatges encimbellats pel motí d'Aranjuez (març 1808), antics perseguits de Godoy, que havien aconsellat (primavera del 1808) a Ferran VII de fer el viatge a Baiona, a fi de consolidar-se en la corona, però que, convençuts, a la fi, de la ruïna inevitable dels Borbó, acabaren per reconèixer la conveniència d'un canvi dinàstic que regenerés el país. Amb tot, el bàndol afrancesat no cristal.litzà netament fins després de la batalla de Bailèn (juliol de 1808), ja que alguns dels qui concorregueren a l'assemblea de Baiona (el ministre Cavallos, els consellers de Castella, molts grans d'Espanya) es desferen llavors de l'obediència a Josep I. Cal distingir entre els afrancesats: primerament, aquells que, com Azanza, O'Farril, Urquijo o Cabarrús, ministres de Josep I, o Llorente i Meléndez Valdés, consellers d'estat, es lligaren des d'un començament a la sort de la causa josefina i hi persistiren fins al final; en segon lloc, un grup d'escriptors sevillans (Arjona, Lista, Miñano), que s'afiliaren al partit afrancesat el 1810, en tenir lloc l'expedició triomfal de Josep I a Andalusia; finalment, els funcionaris de l'estat que no tingueren el coratge suficient per a prescindir de llurs ingressos. Dels afrancesats catalans, el més rellevant fou el físic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari reial per Catalunya, càrrec que no ostentà sinó pocs mesos, a causa de la creixent orientació del Principat vers l'imperi francès des del 1810. Més efectives foren les gestions de Tomàs de Puig, corregidor de Girona i president de la cort d'apel.lació del Principat, del corregidor Pujol i March, catalanitzador del "Diario de Barcelona", del "mere" de Barcelona Melcior de Guàrdia, d'Antoni de Ferreter i d'altres. Acabada la Guerra del Francès, els afrancesats sofriren l'exili, i algun, com Meléndez Valdés, hi morí. Però els constitucionalistes del trienni els amnistiaren (1820), i encara, uns anys més tard, el mateix Ferran VII els atorgaria càrrecs oficials, per tal com els antics afrancesats representaven un sector intermedi entre el liberalisme perseguit i l'absolutisme ultrancer, que el rei aleshores (1827) desitjava de pal.liar.

 

Antic Règim

Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.

 

Batalla de Bailén

Batalla lliurada el 19 de juliol de 1808 prop de Bailèn (Andalusia) entre l'exèrcit francès comandat pel general Dupont i les tropes reunides per les juntes de defensa de Granada i Sevilla sota el comandament del general Castaños. A les tropes andaluses s'afegí un cos de voluntaris format en gran part per genets garrochistas andalusos.Els francesos es deixaren dividir i encerclar, i, després de repetits atacs per a rompre el cercle, Dupont decidí de rendir-se amb totes les tropes. Els presoners foren conduïts a l'illa de Cabrera, on en moriren molts. Fou la primera derrota a camp obert soferta pels exèrcits napoleònics i tingué un gran ressò a tot Europa; com a conseqüència de la derrota, Josep Bonaparte sortí de Madrid i deixà tot el sud de la Península Ibèrica a les mans de les juntes de defensa.

 

Batalla d'Arapiles

Batalla que tingué lloc a Arapiles (Lleó) pel juliol del 1812, durant la guerra contra Napoleó. Les tropes franceses del mariscal Marmont foren vençudes per l'exèrcit de lord Wellington. Gràcies a aquesta victòria, els francesos abandonaren definitivament Andalusia.

Batalla de Vitòria

Combat que tingué lloc prop de Vitòria, el 21 de juny de 1813, a les acaballes de la guerra contra Napoleó. Les tropes franceses, comandades per Josep Bonaparte i el mariscal Jourdan, es retiraven cap a França, però foren escomeses i batudes per un exèrcit integrat per tropes britàniques, espanyoles i portugueses a les ordres de Wellington. Aquesta derrota dels francesos, que fou seguida per la de San Marcial, significà la fi de la guerra.

 

Carta Atorgada

Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.

 

Consell Suprem de Regència o Junta de Regència.

 

Òrgan suprem de govern, nomenat per la Junta Suprema Central durant la guerra contra Napoleó, i de la qual fou successor. Tenia la missió de dirigir, en nom de Ferran VII, la resistència contra els francesos i de reunir unes corts per reorganitzar el país. El decret del 29 de gener de 1810 establí una regència de cinc persones. La primera regència era formada per Pedro de Quevedo, bisbe d'Orense, el general Francisco Javier Castaños, Francisco de Saavedra, Antonio Escaño, general de la marina, i el mexicà Miguel de Lardizábal, i presentà la dimissió en reunir-se les corts el 24 de setembre de 1810; el mes d'octubre es reduí a tres persones: el general Joaquín Blake i dos marins, Gabriel Síscar i Pedro Agar. Poc temps després (1811), hom tornà a la regència de cinc membres (Regencia del Quintillo). La quarta governà, amb dura oposició de les corts, fins al retorn de Ferran VII (1814).

Constitució

Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.

 

Constitució de 1812

Constitució de Cadis. Primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent amb l'antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a monarquia moderada hereditària, declara la religió catòlica com a única religió oficial de l'estat i apunta el propòsit d'establir una divisió administrativa provincial. El poder legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l'executiu al rei, i el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei té dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix projecte de llei, és inviolable i irresponsable políticament i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El Consell d'Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d'un consell reial. Preveu la unificació del codi civil i la realització d'un pla uniforme de l'ensenyament. Aquesta constitució fou anul·lada el 4 de maig de 1814 per Ferran VII; tornà a regir durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada de nou interinament després del motí de La Granja (13 d'agost de 1836), regí formalment fins al 24 d'octubre del mateix any, que el govern presentà el nou projecte constitucional, promulgat el 18 de juny de 1837. La Constitució del 1812 fou bandera i model del liberalisme europeu fins el 1830.

 

Corts de Cadis

Assemblea de diputats reunida del 24 de setembre de 1810 al 14 de maig de 1814 a Isla de León (actual San Fernando, prop de Cadis), Cadis i Madrid. Fou reunida durant el govern de Josep I, en plena revolta antinapoleònica, sota la pressió dels grups cultes il·lustrats i liberals minoritaris, que proposaven la promulgació d'una constitució política per a la monarquia espanyola, de liquidar l'antic règim i de transformar la monarquia en un estat liberal. Les juntes de govern regional contribuïren decisivament a la seva celebració; a la mateixa Junta Central es donaren tres tendències: la conservadora, representada per Floridablanca, la reformista i moderada, de patró anglès, representada per Jovellanos, i la progressista, influïda per la Revolució Francesa, representada per Calvo de Rozas. Mentre alguns n'eren partidaris com a mesura d'emergència davant la crisi de la monarquia borbònica, d'altres, com Rozas, pensaven en la liquidació dels fonaments econòmics i jurídics de la vella societat estamentària. Pel gener del 1810 es dissolgué la Junta Central, i una regència convocà les corts pel juny del 1810. Malgrat la concepció jovellanista de la Junta Central i les posteriors activitats de la regència, les corts eren formades per diputats «nacionals» (no estamentaris), reunits en cambra única, segons el model francès, i elegits a través d'una elecció escalonada, primer entre les parròquies i després entre corregiments de cada «província». Les zones més nombrosament representades foren Galícia, Catalunya i el País Valencià, amb 15 diputats cadascuna, i les més dèbilment representades, les Balears i Ultramar. La categoria social més nombrosa era la dels eclesiàstics, seguida dels advocats, funcionaris, militars, catedràtics, propietaris, nobles, comerciants, escriptors i metges. La tendència de l'assemblea no fou homogènia; al costat d'actituds liberals (Argüelles, Calatrava, García Herreros, Martínez Marina, Luján, Oliveros, Pérez de Castro, els catalans Espiga i Villanueva), destacaren les tendències més conservadores, com García de la Huerta, Mejía Larrazábal, els catalans Jaume Creus i Francesc Xavier Borrull i alguns homes de conservadorisme matisat, com els catalans Ramon Llàtzer de Dou, primer president de les corts, i Antoni de Capmany. Entre els temes debatuts cal destacar el principi de sobirania nacional, la divisió de poders, la llibertat de premsa, el sistema electoral, la constitució, l'organització fiscal de l'estat, l'abolició de les senyories jurisdiccionals i la secularització dels béns eclesiàstics, el repartiment de les terres de baldío i comunals, la supressió dels serveis personals dels indis a particulars, la supressió del requisit de noblesa per a l'entrada als col·legis militars, l'abolició de la regulació gremial, de la inquisició i de la tortura, la divisió provincial i la unitat del codi civil i de la instrucció pública. La major part dels diputats dels Països Catalans defensaren els postulats d'un tradicionalisme social i polític, i en la seva majoria es mantingueren en una prudent reserva davant la possible implantació de novetats sense base històrica, és a dir, davant l'uniformisme liberal, com la centralització fiscal, l'abolició del sistema gremial, etc. El diputat Felip Aner d'Esteve, en les seves instruccions als diputats catalans, havia indicat la necessitat de conservar els usos vigents a Catalunya i, si era possible, de recuperar els privilegis perduts amb l'entronització dels Borbó. Cal destacar, d'altra banda, el paper de Josep Espiga i de Joaquim Llorenç Villanueva (el qual dirigí pràcticament, juntament amb Pere Aparici i Antoni Llobet, la discussió de les senyories, defensant, amb les tesis més radicals, l'abolició total del règim senyorial). La seua tasca fou anul·lada pel cop d'estat de Ferran VII (4 de maig de 1814).

 

Divisió de poders

Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament)

 

El Dos de Maig

Motí popular madrileny (1808) que fou la guspira que encengué la guerra contra Napoleó. La llibertat de Godoy, l'anada d'alguns membres de la família reial a França i el mal comportament de les tropes imperials d'ocupació indignaven el poble de Madrid. Entre els elements militars de la guarnició espanyola, animats pels capitans Luis Daoíz i Pedro Velarde, hom conspirava contra els invasors. Mentrestant circularen ordres secretes perquè el dia 2 de maig sortissin de Madrid la reina d'Etrúria, l'infant Antoni (president de la Real Junta de Gobierno) i l'infant Francesc de Paula. De bon matí d'aquella diada, escamots d'homes armats s'aplegaven davant el palau. En veure que s'enduien les últimes persones de la família reial que restaven a Madrid, la gent congregada intentà d'abalançar-se damunt els carruatges, però fou repel·lida per les forces de Murat. Ràpidament els madrilenys organitzaren la resistència: hom lluità amb armes improvisades a tots els barris de la ciutat. El capità general espanyol, Negrete, havia manat d'aquarterar la tropa; però no pogué evitar que Daoíz i Velarde s'imposessin a llurs superiors i organitzessin la defensa del parc d'artilleria de Monteleón, juntament amb el tinent d'infanteria Jacinto Ruiz i el capità Andreu Rovira, amb un grup de catalans. Això no obstant, els francesos s'empararen del parc. A la Casa de Correos s'instal·là una comissió militar que, sense informació de cap mena, condemnà a mort tots els presoners, que foren afusellats a la muntanya del Príncipe Pío i en altres indrets de Madrid. L'endemà, Murat publicava una proclama avisant que hom procediria militarment contra tothom qui portés armes.

 

Estatut de Baiona.

 

Text legal aprovat a Baiona per una assemblea de notables (que mai no passà de 91 membres), qualificada de «corts», convocada per Murat i per la junta de govern pel juny-juliol del 1808. Després de les abdicacions de Carles IV i Ferran VII, aquest text reconeixia Josep, germà de Napoleó, com a rei d'Espanya i es volia atreure la confiança del poble. La constitució era la base del pacte que unia el poble amb el sobirà. El text comprenia 13 títols i 146 articles. La religió del país seria la catòlica. El poder executiu es compondria de nou ministeris. Hom instaurava un senat, un consell d'estat i unes corts integrades per tres estaments, que es reunirien cada tres anys per discutir lleis fonamentals i aprovar els pressuposts. Hom reconeixia la independència del poder judicial i els drets a la seguretat personal i la inviolabilitat del domicili. Aquesta constitució mai no tingué plena vigència.

 

 

Guerra del francés

També guerra de la Independència. Resistència armada i persistent del poble hispànic a les pretensions de Napoleó Bonaparte d'imposar-hi el seu germà Josep com a rei, en substitució dels Borbó. Ferran VII, el monarca que fou encimbellat pel motí d'Aranjuez (març del 1808), hagué de renunciar els seus drets a Baiona, on l'havia induït el propòsit que l'omnipotent emperador dels francesos el reconegués. Poc abans el poble de Madrid, ajudat pels artillers Daoiz i Velarde, es rebel·là contra les tropes napoleòniques, que es disposaven endur-se els darrers representants de la família reial, rebel·lió severament reprimida per Murat, nomenat lloctinent general del regne. Pel juny la insurrecció s'estengué per tot el país, i els francesos no la pogueren sufocar. El mariscal Bessières obrí la marxa cap a Madrid de Josep Bonaparte. Aquest, tot just proclamat, hagué d'abandonar la capital, en rebre la notícia que l'exèrcit francès d'Andalusia, sota el comandament de Dupont, havia estat copat a Bailèn (19 de juliol) per les forces regulars espanyoles de Castaños i Reding. Tot el dispositiu imperial es replegà llavors a la línia de l'Ebre, mentre a Aranjuez es constituí una Junta Central, a nom de Ferran VII, per a coordinar la resistència. Napoleó mateix hagué d'anar a la Península Ibèrica (novembre-desembre del 1808), entrà a Madrid i reposà Josep I. Mentrestant, els anglesos havien desembarcat a Portugal, i Napoleó, endut cap al front austríac, no pogué evitar que s'hi instal·lessin. Les temptatives angloespanyoles de reconquerir Madrid es repertiren al llarg del 1809, però després de la batalla d'Ocaña les forces imperials pogueren dominar tota la Meseta castellana. Josep I penetrà a Andalusia al començament del 1810 i s'emparà de Còrdova, Sevilla i Granada, però l'exèrcit hispànic es fortificà a Cadis, protegit per l'esquadra anglesa. Mentrestant, els mariscals Massena i Soult intentaven d'arraconar els britànics a les línies fortificades de Torres Vedras (Portugal). El 1811 el mariscal Suchet obtingué grans victòries a l'est peninsular: Tarragona, Tortosa i el País Valencià, però a partir de la batalla d'Albuera (Extremadura) la iniciativa passà als anglesos. La guerra de Rússia (1812) obligà Napoleó a treure grans contingents de la Península. Llavors Wellington derrotà estrepitosament l'exèrcit francès de Marmont a Los Arapiles (22 de juliol) i obligà Josep I a refugiar-se a València, ocupada per Suchet. Malgrat la reconquesta de la capital, ajudat per Soult (març de 1813), hagué d'abandonar-la definitivament, i posteriorment la batalla de Vitòria (28 de juny) foragità el rei intrús de la Península Ibèrica.

 

Guerrilla

Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials.

 

 

Liberalisme

Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.

 

Liberalisme econòmic

Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix una producció òptima al mínim cost possible. Creu que el mercat és el regulador natural de l'activitat econòmica i que s'ha de deixar lliure amb el mínim d'intervenció per part dels poders públics.
Teoria econòmica que constitueix la base ideològica del capitalisme sorgit de la Revolució Industrial. Fou Adam Smith qui va formular els seus principis doctrinaris. El liberalisme econòmic considera que per tal d'estimular el creixement i el progrés econòmic cal que es donin les condicions següents: la supressió de les reglamentacions que limiten la llibertat per invertir, la lliure evolució dels preus segons el mercat i la llei de l'oferta i la demanda, la llibertat d'ocupació i de contractació, i la intervenció mínima de l'Estat en matèria econòmica, que només s'ha de reservar el paper de garant dels principis de llibertat econòmica, d'igualtat, de propietat i de seguretat.

 

Manifest dels Perses

Manifiesto de los Persas. Nom amb què és conegut el document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a posteriori el restabliment de l'absolutisme.

 

Monarquia absoluta

Sistema polític predominant a Europa entre els segles XVI i XVIII, en què el rei concentra tots els poders (executiu, legislatiu, judicial). El seu poder absolut es justificava en considerar que li era delegat per voluntat divina.

Per extensió, qualsevol sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.

 

Monarquia constitucional

Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.

 

Motí d'Aranjuez

Insurrecció que tingué lloc a Aranjuez la nit del 17 al 18 de març de 1808. Després de l'ocupació de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, es dirigí a Madrid. Davant d'això, la cort es traslladà a Aranjuez i Godoy aconseguí de convèncer Carles IV de la necessitat que la família reial anés a Andalusia camí d'Amèrica. Aquesta decisió fou aprofitada pels nobles partidaris de l'infant Ferran per a intentar de treure Godoy del poder i aconseguir la substitució del rei pel seu fill. Godoy fou empresonat i destituït, i Carles IV abdicà (19 de març) en el seu fill, Ferran VII.

 

Procés d'El Escorial

Procés que seguí la conspiració d'un sector de la noblesa cortesana dirigida pel príncep d'Astúries, el futur Ferran VII, contra Manuel de Godoy i Carles IV d'Espanya (1807). Descoberta la conspiració a El Escorial, on es trobava la cort, i arrestat el príncep, aquest signà una petició de perdó, que li fou concedit (novembre 1807), i delatà els seus col·laboradors, els quals foren absolts en el procés (gener 1808); no obstant això, el monarca els desterrà. Davant aquests fets el poble radicalitzà encara més l'hostilitat envers Godoy, palesa poc després en el motí d'Aranjuez.

 

Restauració

Període històric que comença amb la reposició al tron d'un rei destronat o del representant d'una dinastia foragitada.

 

Setge

Encerclament d'una ciutat, fortalesa, etc, per combatre-la i emparar-se'n. Aquest mètode fou utilitzat a les guerres napoleòniques. Girona i Saragossa en són els més clars exponents durant la guerra contra Napoleó a l'Estat espanyol.

 

Setges de Girona

Nom amb el qual són coneguts els tres setges a què fou sotmesa la ciutat de Girona durant la guerra del Francès per part de les tropes napoleòniques. Deixada de banda, inicialment, per les forces napoleòniques, Girona fou encerclada el 20 de juny de 1808 per una força de 5 000 homes comandada pel general Duhesme; però, malgrat el mal estat de les fortificacions, els 300 soldats del regiment Ultònia, amb l'ajut de la població civil, assoliren de rebutjar els atacs. L'endemà Duhesme es retirà a Barcelona, on reorganitzà les forces i preparà un segon setge —amb 6 000 homes, als quals se n'afegiren 5 000 de manats per Honoré de Reille—, iniciat el 22 de juliol de 1808. Els gironins, auxiliats per les tropes del general Milans i pel sometent de l'Empordà, que comandava Joan Clarós, feren una sortida i destruïren les instal·lacions bèl·liques franceses (16 d'agost), fet que obligà Duhesme a retirar-se un altre cop a Barcelona. El destorb que representava Girona per a les comunicacions franceses decidí els invasors a un nou setge, iniciat pel maig del 1809 per Gouvion Saint-Cyr, amb tropes que ultrapassaven els 22 000 homes. El setge s'estrenyé al principi de juny, i deixà la ciutat incomunicada. Dirigia la defensa el nou governador militar, Mariano Álvarez de Castro: la població masculina fou enquadrada en companyies militars, i la femenina, en la companyia de Santa Bàrbara. Els assalts francesos se succeïren des del 4 de juliol; malgrat la resistència de Girona, els baluards de Sant Lluís, de Sant Narcís i de Sant Daniel i el castell de Montjuïc caigueren gradualment en mans de l'enemic; els assetjats foren auxiliats des de l'exterior per les tropes del general Blake, que assoliren de penetrar en la ciutat, però hagueren d'abandonar-la davant la penúria de queviures. Álvarez de Castro s'obstinà a mantenir la resistència a ultrança, malgrat que era palesa la inutilitat del sacrifici, que costà a Girona 4 000 morts entre la població civil (aproximadament un 50% de la població d'aleshores). Malalt, Álvarez de Castro hagué de cedir el comandament al general Bolívar, que pactà la capitulació de la ciutat (10 de desembre) amb el mariscal Augereau.

 

Setges de Saragossa

Nom amb el qual són coneguts els dos setges a què fou sotmesa la ciutat de Saragossa durant la guerra del Francès per part de les tropes napoleòniques. Durant la guerra contra Napoleó, Saragossa es féu famosa arreu d'Europa pels setges i esdevingué un símbol de la resistència a Napoleó. En el primer (juny-agost del 1808, seixanta dies en total) el general Verdier hagué de desistir de prendre-la; en el segon (del final de desembre del 1808 al 21 de febrer de 1809) capitulà després d'un seguit de combats violentíssims; la població col·laborà entusiàsticament amb les tropes defensores, a les ordres de Palafox i Melci, que s'hi tancà amb 30 000 homes. Moncey i després Lannes dirigiren el segon setge. Hom calcula en 8 000 els morts dels francesos i en 40 000 els dels defensors, perquè hi hagué dins la ciutat una epidèmia de tifus.

 

Sobirania de dret diví

En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.
 

Sobirania nacional

El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.
 

Sufragi censatari

Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.

 

Tractat de Fontainebleau

Pacte signat entre Espanya i França el 27 d'octubre de 1807 pel qual era establerta la partició de Portugal, únic aliat de la Gran Bretanya a Europa, entre les forces espanyoles i les franceses. El tractat estipulava que el nord de Portugal (províncies de Minho i Douro) formaria el regne de la Lusitània Septentrional i seria per al rei d'Etrúria, nét de Carles IV, en comptes del seu regne italià; que les províncies d'Alentejo i Algarve serien per al primer ministre espanyol, Manuel de Godoy, i que la resta romandria de moment sota l'administració franco-espanyola. El tractat motivà la concentració de tropes franceses a Espanya, fet que donà lloc a la guerra contra Napoleó.

Tractat de Valençay

Acord signat entre França i Espanya, el 10 de desembre de 1813, a la localitat francesa de Valençay (departament d'Indre) que posà fi a la guerra contra Napoleó. Ferran VII recuperà la corona, es comprometé a respectar els càrrecs dels afrancesats i retornar a França les places frontereres franceses ocupades pels britànics. Les Corts de Cadis es negaren a ratificar l'acord fins que Ferran VII no hagués jurat la constitució.