Batalla de Cavite

Batalla naval hispanonord-americana que tingué lloc a la ciutat filipina de Cavite, l'1 de maig de 1898, en què l'esquadra nord-americana, molt superior, desféu l'espanyola.  Després de la batalla, i durant la guerra hispano-nord-americana fou ocupada per les tropes nord-americanes i fou convertida en base naval dels EUA (ocupada del 1941 al 1945 pels japonesos), que encara perdura en l'actualitat.El desastre naval de Cavite va significar la destrucció de la flota espanyola del Pacífic.

 

Batalla de Santiago de Cuba

Batalla naval hispano­nord-americana que tingué lloc a la ciutat de Santiago de Cuba, el 3 de juliol de 1898, per la qual la ciutat fou ocupada poc després pels nord-americans i els insurrectes. El desastre naval de Santiago de Cuba va significar la destrucció de l'esquadra de l'Atlàntic i fou seguit pel desembarcament nord-americà a Puerto Rico.

 

Bases de Manresa

Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera instància tota mena de plets i causes.

 

Bicameralisme
Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres. Aquestes dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa (cambra 10)— es diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de reclutament de llurs membres. En molts casos ambdues cambres frueixen de les mateixes atribucions en matèria legislativa (adopció del mateix text), però n'hi ha que posseeixen certes prerrogatives en matèria financera, judicial, ratificació de tractats, nomenaments, etc. A més, en els règims parlamentaris, el govern sol ésser responsable només davant la cambra baixa. Així com la forma de reclutament de les cambres baixes és generalment l'elecció per sufragi universal, el de les cambres altes oscil·la entre l'elecció indirecta, el nomenament —a vegades vitalici—, la successió hereditària, etc. 

 

Bipartidisme
Sistema de partits basat en l'existència de dues organitzacions polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues acaparen l'atenció de l'elector en l'escena política.

 

Caciquisme
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. A l'estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. El cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb l'administració. Per damunt d'ell hi havia el cacic del districte, que controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell de diverses maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que imposava amb facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral del 1907 iniciaren la davallada del caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que fou destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30).
 

Comissió de Reformes Socials

Organisme governamental creat el 5 de desembre de 1883, de caràcter informatiu i consultiu, que es va encarregar d'estudiar els problemes socials. Els seus treballs havien de servir per preparar la legislació sobre protecció dels treballadors, però va anar caient en la burocratització, de manera que els grups obrers van acabar denunciant que l'esperit reformista del govern només estava al servei de la burgesia. 

 

Constitució del 1876

Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny de 1876. Fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la intenció d'ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els criteris conservadors amb el reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions progressistes anteriors. La constitució del 1876 fou decretada per Alfons XII «en unió i d'acord» amb les corts. L'estat era confessional, però hom admetia en privat la pràctica d'altres cultes. Les corts, amb dues cambres, exercien el poder legislatiu. El senat resultava de la reunió de senadors per drets propis, de senadors vitalicis, nomenats pel rei i de senadors elegits per diferents corporacions de l'estat i renovables cada cinc anys; els diputats serien elegits per sufragi restringit. Les atribucions del rei —el poder executiu— eren, principalment, concessió d'ascens i recompenses a les forces armades, l'indult, les relacions diplomàtiques i les declaracions de guerra o pau, distribució dels fons de l'administració pública, atorgament d'ocupacions civils i honors, lliure nomenament i separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les corts, dret de veto. Aquesta constitució, completada per diferents lleis especials (com l'electoral del 1890, que establí el sufragi universal), fou suspesa arran del cop d'estat del 13 de setembre de 1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona República (14 d'abril de 1931). 

 

Desastre del 98

Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.

 

Encasellat
En catellà, encasillado. Relació dels candidats que haurien de ser elegits per cadascun dels districtes electorals (encasillado), independentment de la seva relació o vinculació amb els electors. El ministre de la Governació era qui elaborava aquestes llistes. Els governadors civils trametien la llista dels candidats "ministerials" als alcaldes i cacics, i tot l'aparell administratiu i d'ordre públic es posava al seu servei per tal d'aconseguir que els elegissin (confecció del cens electoral, compra de vots, manipulació de les actes de les meses electorals, etc.). Amb la generalització d'aquestes pràctiques s'assegurava així el triomf electoral dels candidats "oficials" i es barrava també el pas a la resta de forces polítiques.

 

Generació del 98

Nom donat al grup d'intel·lectuals espanyols sorgit al final del s XIX i principi del XX, caracteritzats inicialment per la contestació a l'Espanya de la Restauració. La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup. Hom sol incloure-hi, entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el novel·lista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el dramaturg Jacinto Benavente. Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Hom hi associa pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. El concepte de generació, àmpliament difós per Azorín, ha estat sovint posat en dubte a causa de l'heterogeneïtat dels membres del grup, tant pel que fa a edat com, sobretot, per les orientacions ideològiques, d'expressió i d'interessos. No obstant això, alguns trets més o menys comuns els donen una certa unitat: així, en la trajectòria de molts d'aquests intel·lectuals hom pot constatar una primera etapa de reformisme radical o fins i tot revolucionària, que durà fins devers l'any 1905 i que donà pas a la integració en la vida cultural espanyola de l'època, circumstància que els decantà envers un conservadorisme declarat (Azorín) o un individualisme anarquitzant i apolític (Baroja). L'actitud contemplativa, en molts casos nihilista, i la manca de voluntat d'intervenció en la realitat es reflectí en la preponderància de l'irracionalisme a les manifestacions d'aquests autors, que es mogueren entre l'esteticisme, l'elucubració metafísica (Unamuno) o l'acció per l'acció (Baroja). En el terreny dels continguts, en constitueix un tema recurrent la mitificació d'una certa idea d'Espanya, l'espiritualitat dolguda de la qual reivindicaren com a signe d'identitat enfront del cientifisme i del progressisme de caire europeista. Aquesta concepció d'Espanya fou identificada amb Castella, la història, el paisatge, el caràcter i la llengua de la qual la Generació del 98 revisà o recreà amb una dosi considerable de nostàlgia. La relació d'aquests intel·lectuals amb els pobles no castellans de l'estat fou ambivalent i de vegades de clara animadversió. En el cas de Catalunya, els contrasts (ben patents en les controvèrsies entre J. Maragall i Unamuno), s'accentuaven per la vocació política, positivista i europeista del catalanisme. Els antecedents i les fonts intel·lectuals de la Generació del 98 són molt diversos: cal relacionar-los, d'una banda, amb escriptors crítics del s XIX com Mariano José de Larra i Ángel Ganivet (citat també sovint com a membre del grup), amb el regeneracionisme de Joaquín Costa (bé que sense el positivisme d'aquest) i amb el modernisme de final de segle, però també amb els valors projectats per la pintura d'El Greco i amb la mística castellana. Fora de l'àmbit hispànic, reberen influències de Nietzsche i de Schopenhauer. 

 

Grito de Baire

Nom que rep l'inici de la insurrecció nacional encapçalada per José Martí, el mes de febrer de 1895, quan els independentistes cubans s'aixecaren en armes contra els espanyols. Amb una gran rapidesa aconseguiren el control de la part oriental de l'illa. Els líders José Martí, Máximo Gómez i Antonio Maceo van fer avançar la insurrecció des de la part oriental cap a les regions centrals i occidentals, i van posar en perill l'Havana, que era la seu de la capitania general.

 

Guerra dels Deu Anys

Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868 facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes, que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime: els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón.

 

Guerra de Cuba (o de la independència de Cuba)

La intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final d'aquesta tercera conflagració. José Martí, a través del Partido Revolucionario Cubano i amb l'ajut de Máximo Gómez i José Maceo, coordinà un aixecament general, que fou iniciat amb el "Grito de Baire" el 24 de febrer de 1895. En aquesta guerra, l'ajut dels EUA s'accentuà fins a arribar a la intervenció directa (ultimàtum del govern de Washington al de Madrid, el 20 d'abril de 1898). La feblesa de la marina de guerra espanyola no permetia de tenir gens d'esperança en un enfrontament amb la dels EUA; la derrota naval de Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898) i la rendició subsegüent d'aquesta plaça obligaren Espanya a demanar la pau —que fou signada a París el 10 de desembre de 1898— i a renunciar a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els insurrectes tingueren a favor d'ells l'opinió pública nord-americana i llatinoamericana en general i, a l'interior de Cuba, l'ajut dels negres i els mestissos (gairebé el 50% del total de la població de l'illa), perquè el programa dels independentistes comportava la igualtat de races. La rebel·lió arrelà particularment a les províncies d'Oriente —de relleu aspre i cobertes per la manigua— i Camagüey —ramadera i especialment adequada per a la lluita d'escamots de cavalleria—. Mal armats, tot i les adquisicions d'armes a l'exterior, particularment als EUA, però amb prou homes, els insurrectes començaren una guerra de guerrilles; els combats importants foren escassos; els encontres menors, les emboscades, l'hostilització de combois, els atacs als béns dels partidaris d'Espanya —incendi d'ingenis, etc—, molt nombrosos; en definitiva, fou una lluita efectiva, malgrat les divergències o l'animadversió que solia imperar entre els caps de partides i la dificultat d'instaurar un comandament únic efectiu. Hi destacaren dos caps militars: Máximo Gómez i Antonio Maceo, ídol dels negres i dels mulatos. Les tropes espanyoles, bé que molt superiors en nombre, en armament i, no cal dir-ho, en instrucció, havien d'assegurar alhora la protecció de les ciutats, dels combois, de les vies de comunicació i àdhuc de la propietat privada de personatges influents, i perseguir les partides insurrectes. Allò que afeblí i delmà les tropes espanyoles no foren els combats, sinó les condicions penosíssimes de la lluita en una regió tropical, amb escassos ferrocarrils i pèssimes vies de comunicació, en una semijungla hostil, i les malalties. Hom ha escrit que l'any 1897 el total de morts espanyols era de 32 500, 14 500 dels quals havien estat víctimes del tifus i de la disenteria, 7 000 de la malària i 6 000 de la febre groga. Fou molt característica d'aquesta guerra la importància de l'ajut que prestà la colònia espanyola de Cuba; si els seus voluntaris foren uns auxiliars interessants per a les missions de policia i de vigilància, llur pes polític sobre la colònia espanyola fou catastròfic, perquè la intransigència i l'ultraisme barraren el pas a qualsevol solució possible de compromís. Entre els caps militars espanyols destacaren Domingo Dulce i Arsenio Martínez de Campos per llur visió de la totalitat del problema, que els portà a cercar una fórmula d'entesa en el terreny polític, i el comte de Valmaseda i el general Weyler, per llur actuació militar en una línia de duresa. Els mètodes de Weyler, molt criticats a l'època, anunciaren els de tot un seguit de guerres colonials posteriors.

 

Guerra de les Filipines

Les reformes administratives que Moret intentà d'imposar a les Filipines foren boicotejades pels ordes religiosos. L'aixecament a la província de Cavite (1872) fou sufocat per la intervenció de les tropes, i el perill d'una conjura, denunciat pels religiosos, hi desfermà una forta repressió, amb l'execució de 41 filipins. Des d'aleshores, l'estat d'agitació fou continu. El 1888 José Rizal fundà la lliga filipina; però, enganyat per les autoritats, fou detingut el 1892, i fou executat a Manila el 1896. Un seguidor seu, Andrés Bonifacio, fundà el Katipunan (1892), que des del 1896, amb un dirigent més moderat, Aguinaldo, protagonitzà l'aixecament general contra els espanyols (1896-97). Aguinaldo, però, pactà amb l'exèrcit, i només la guerra hispano-nord-americana del 1898 impedí que els espanyols es mantinguessin a les Filipines. 

 

Guerra Hispanonord-americana

Conflicte bèl·lic entre Espanya i els EUA (abril-agost del 1898). Interessats els EUA a controlar el sucre cubà i a dominar les rutes comercials del Carib, aprofitaren l'oportunitat de la guerra d'independència cubana contra Espanya per a intervenir-hi. El govern nord-americà, per protegir els seus súbdits, envià a l'Havana el cuirassatMaine, el qual fou volat (15 de febrer) en circumstàncies no aclarides. Aquest fet fou aprofitat pels EUA per a iniciar una campanya pro guerra adduint que una mina espanyola havia enfonsat el vaixell, mentre a Espanya una campanya irresponsable de premsa, fomentada pel govern, assegurava a l'opinió pública la superioritat militar i naval del país. El 21 d'abril Espanya trencà les relacions diplomàtiques amb els EUA i el 25, el govern nord-americà declarà la guerra. La desfeta de Cavite (1 de maig) anihilà la flota espanyola del Pacífic i deixà les Filipines sense defensa per a resistir la invasió nord-americana. L'esquadra de l'almirall Cervera es dirigí a les Antilles, i, acorralada a Santiago de Cuba, intentà d'escapar del blocatge, però fou totalment destruïda (3 de juliol) i quinze dies més tard es retia Santiago de Cuba. Signat l'armistici (12 d'agost), el primer d'octubre s'iniciaren les negociacions de pau i, amb el tractat de París, Espanya acceptà el lliurament als EUA de les possessions de les Antilles, Filipines i l'illa de Guam. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral que evidencià la crisi d'un sistema polític. 

 

Institución Libre de Enseñanza

Institució pedagògica privada fundada a Madrid el 1876 per iniciativa d'intel·lectuals i professors apartats de l'ensenyament oficial en ésser suspesa la llibertat de càtedra i influïts per la filosofia krausista. Entre aquests cal assenyalar els germans Giner de los Ríos, Manuel B.Cossío, G.Azcárate, N.Salmerón. L.Figuerola i J.Costa. Allunyada de tot interès de tipus confessional, filosòfic i polític, la institució assajà, en règim de coeducació, els mètodes de Fröbel i Pestalozzi, i afavorí la intuïció i el treball personal i creador, com també la individualització de la tasca educativa fora i dins de l'escola. Inicialment orientada a l'ensenyament universitari, l'elaboració de les seves idees pedagògiques la portà a una creixent preocupació per l'ensenyament mitjà (creació, el 1918, de l'Instituto-Escuela de Madrid, model reconegut arreu d'Europa i aplicat a Barcelona en l'Institut-Escola) i àdhuc pel dels pàrvuls, amb la pretensió d'organitzar una «educació general». En sortí la generació dels homes de la República i, de la dinàmica d'alguns dels seus membres, el Museo Pedagógico Nacional (1882), l'Extensión Universitaria de R. Altamira (1892), la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (1907), deguda a l'habilitat de J.Castillejo, secretari de la Institución, etc, i també el «Boletín de la Institución Libre de Enseñanza»

 

Integrisme
Corrent político-religiós, sorgit del camp catòlic a l'ensulsiada de l'antic règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina cristians amb una estructura social del règim de cristiandat. Refusant tot liberalisme, tota innovació espiritual i social, es nodria d'un nacionalisme violent i, alhora que defensava la submissió de l'estat a l'església, es distingia tant per l'anarquia respecte a l'ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi. 

 

Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes. Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc.

Des del 1874, en el règim de la Restauració, el terme liberal passà a aplicar-se a qualsevol dels grups que volien un estat d'aparença parlamentària, que arribà a permetre's fins i tot el luxe del sufragi universal, però on el poder fou rígidament controlat per unes forces lligades a la gran burgesia, que vetllava pel dret a la seva llibertat, si calia a costa de la del proletariat rural i urbà. Els dos grans partits del sistema polític de la Restauració, que se succeïren pacíficament en el poder, prengueren tots dos la denominació de liberals, com a prova de les escasses diferències reals que existien entre ells, bé que en teoria el partit de Cánovas (liberal-conservador) representava una opció més moderada que el de Sagasta (liberal-fusionista), que havia intentat d'arreplegar les forces disperses dels grups que havien fet la revolució del 1868.

 

Manifest de Sandhurst

Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons XII d'Espanya, llavors alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa del Berkshire. En aquest manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era presentat el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest sintetitzava el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe conservador i catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el funcionament del sistema polític liberal i afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.

 

Memorial de Greuges

Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques, polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els intents d'unificació del dret civil. El redactor ponent de la Memoria...fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A la defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i austro-hongarès. 
 

Missatge a la Reina Regent

Missatge lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina d'Habsburg, l'any 1888, aprofitant la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i es demanava la instauració d'un sistema autonòmic. 

 

Nacionalisme

Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar denacionalismes, més que no pas de nacionalisme.

Quan el regionalisme accentua la seva dimensió política i reivindica fites elevades d'autogovern, basant-se en el principi de les nacionalitats (a cada nació, un Estat), parlem de nacionalisme. El terme nacionalisme va estendre's a finals del segle XIX, quan els nacionalistes van incidir en el sistema polític per mitjà de partits ben estructurats.

 

Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs".

1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític. 
2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos d'un país.

 

Pau de Zanjón

Tractat signat el 10 de febrer de 1878 a Zanjón (Camagüey, Cuba) entre els insurrectes cubans i el capità general de Cuba, Martínez de Campos. La pau, que cloïa deu anys de guerra, atorgava als nacionalistes un indult, una certa autonomia administrativa i la possibilitat d'enviar diputats a les corts. El capitost nacionalista Antonio Maceo rebutjà la pau, i la lluita continuà fins el 1880; però, malgrat això, la treva fou efectiva fins el 1895, que començà la guerra d'independència. La pau de Zanjón significà també l'inici de les grans inversions nord-americanes a l'illa. 

 

Pacte d'El Pardo

Pacte establert després de les entrevistes entre Cánovas i Sagasta, a la mort d'Alfons XII d'Espanya (1885), on fou acordada la substitució del govern conservador pel liberal sancionant així el torn pacífic de partits existent des del 1881. 
 

Parlament llarg

Exercici de govern liberal (1885-1890) que fou anomenat d'aquesta manera perquè va durar gairebé la totalitat del període establert en la Constitució, fet poc freqüent.
En aquest període en què els liberals de Sagasta van governar el país, es va dur a terme la liberalització del règim, desenvolupant el programa de reformes més avançat de l'època, i la consolidació del sistema.

 

Partits dinàstics

Nom amb què es coneixien els dos partits polítics lleials a la Corona, el Partit Conservador i el Partit Liberal. Aquests dos partits van ser els que es van alternar en el poder mitjançant els mecanismes propis d'un sistema parlamentari, mentre que la resta de les formacions polítiques van quedar excloses del joc polític.
Les diferències ideològiques i polítiques entre tots dos partits eren mínimes. Quant a la política, els conservadors eren més autoritaris, més donats a l'immobilisme polític i a la defensa de l'ordre social i els valors establerts, mentre que els liberals eren més inclinats al reformisme jurídic de caire progressista i laic, estaven més preocupats per les reformes socials i per l'educació. En la pràctica, però, l'actuació de tots dos partits en el poder no diferia gaire, ja que existia un acord tàcit de no fer mai una llei que forcés l'altre a abolir-la quan tornés al govern. Tots dos eren partits de minories, de "notables", al voltant dels quals s'organitzaven faccions, que corresponien més a interessos locals o de clientelisme polític que no pas a vertaderes discrepàncies polítiques.

 

Partido Conservador

Organitzat al voltant del seu líder indiscutible, Antonio Cánovas del Castillo, va aglutinar l'antic Partit Moderat, la Unió Liberal i una bona part del Partit Progressista. Era, doncs, l'hereu del moderantisme, l'unionisme i part del progressisme de l'època isabelina. Representava els interessos de la burgesia latifundista (grans propietaris de la terra) i financera (industrials catalans i bascos) i dels grups residuals de l'Antic Règim: l'aristocràcia i les jerarquies i grups de pressió catòlics (va aconseguir el suport de l'episcopat i es va atreure una bona part dels sectors catòlics no integristes).

 

Partido Liberal

Partit Liberal Fusionista. Liderat per Práxedes Mateo Sagasta, integrava demòcrates, radicals i alguns republicans moderats. Pretenia incorporar a la Restauració els aspectes menys radicals de la Revolució de 1868. Això li va comportar el suport de professionals liberals, de sectors de la burgesia industrial i comercial (comerciants, banquers), de militars i dels funcionaris, així com de sectors de l'aristocràcia terratinent.

Pronunciament de Sagunt

Alçament militar ocorregut a Sagunt (Camp de Morvedre) el 29 de desembre de 1874, en pronunciar-se els generals Arsenio Martínez de Campos i Luis Dabán Ramírez de Arellano, juntament amb un grup de coronels, a favor de la restauració monàrquica d'Alfons XII. L'alçament tingué lloc malgrat l'opinió contrària de Cànovas del Castillo, que confiava en una restauració mitjançant eleccions. Els batallons pronunciats es dirigiren a Massamagrell, on el capità general de València, Ignacio M.del Castillo, s'hi adherí. Alhora s'alçà, a Nules, el general Jovellar; des d'aleshores es propagà la revolta per tot l'estat espanyol i el 31 de desembre es formà a Madrid el primer govern de la Restauració. 

 

Reconcentrados
Nom amb què eren coneguts els cubans agrupats en camps. En començar la guerra d'independència cubana, el responsable de la defensa espanyola, el general Weyler, va aplicar els principis de guerra total sense concessions amb els revoltats. Va concentrar la població rural dispersa en camps amb l'objectiu de restar ajuts als insurrectes, i va reconquerir parcialment l'illa.

 

Regència
Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica seva. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia història. Així, a França, la Regència designa, per antonomàsia, el període de govern del duc Felip d'Orleans (1715-23), durant la minoritat de Lluís XV. A l'estat espanyol hi ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria (1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43) i la deMaria Cristina d'Àustria (1885-1902).

 

Regeneracionisme
Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al final del s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre colonial del 1898 però amb un rerefons d'insatisfacció del sistema sòcio-político-econòmic de la Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la necessitat d'un dictador (fidelitat al principi d'autoritat). En realitat, hom hi propugnava, com tantes vegades, la revolució des de dalt. Les principals figures foren: J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas Mallada, Julio Senador i Macías Picaviesa.

 

Regionalisme
Moviment que reivindica el reconeixement de la identitat diferencial d'una regió, ja sigui cultural, econòmica, administrativa o política. És a dir, propugna un Estat descentralitzat i, en alguns casos, el federalisme.
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional. Segons el nivell en què es mogui la consciència regional, el regionalisme pot ésser econòmic (l'exigència d'un règim fiscal o aranzelari peculiar), cultural i literari, amb la defensa o sense la defensa d'una llengua pròpia (el cas de Nova Anglaterra, als EUA), i fins pot vorejar el localisme, com s'esdevé en l'exaltació de les característiques distintives d'algunes contrades angleses (Wessex, Sussex, York); hi ha, també, regionalismes administratius, destinats només a facilitar a l'estat, mitjançant la descentralització, instruments d'anàlisi i planificació econòmiques més manejables (i en aquest sentit hom parla de "ciència de la regió"), però sense cap transferència real de poder a les societats regionals; en són exemples les 22 "circumscripcions d'acció regional" creades a França el 1961. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests diversos tipus de regionalisme —cultural, econòmic, jurídic— no són més que fases preparatòries de la formulació d'un regionalisme polític, el qual, per la seva banda, sol ésser la primera etapa dels moviments nacionalistes dins els estats multinacionals contemporanis. Així, malgrat que la demanda bàsica d'aquest regionalisme és l'autonomia política i el respecte a les característiques sòcio-econòmiques diferencials de la regió, en la seva forma extrema pot desembocar en el separatisme, la secessió i la independència (els estats del sud dels EUA, Bangla Desh). 

 

Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern. 
A l'estat espanyol, la primera formulació doctrinal acurada del republicanisme fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d'esquerres del 1908) i amb els socialistes (Conjunció republicano-socialista, 1909-19). Però fou durant la dictadura de Primo de Rivera que es produí l'extensió del sentiment republicà per sobre dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté, amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República Espanyola (1931). 

 

Republicans; divisions internes:

• Federalistes
  Enquadrats en el Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, s'inclinaren cap a posicions socialitzants i trobaren ressò entre sectors populars urbans de Catalunya i el litoral valencià.

• Unionistes
  Liderats per Nicolás Salmerón, van formar el Partido Republicano Centralista (1891). Eren partidaris de la unitat territorial i política de l'Estat i representaven el liberalisme d'un sector de la intel.lectualitat burgesa.

• Radicals
  Van crear el Partit Republicà Progressista, dirigit des de l'exili per Manuel Ruiz Zorrilla. Partidaris de la lluita armada, protagonitzaren diverses insurreccions fins a la mort del seu líder en els anys noranta.

• Possibilistes
  Grup minoritari conservador, enquadrat en el Partido Demócrata Posibilista, liderat per Emilio Castelar, que va donar suport al règim per a aconseguir alguns objectius, com el sufragi universal. Finalment es va integrar en el Partit Liberal.

 

Revolta republicana del 1886

Insurrecció protagonitzada per Manuel Villacampa, l'any 1886, el qual, d'acord amb Ruiz Zorrilla, es revoltà a Madrid a favor de la República; però, un cop fracassada la insurrecció i abandonat pels seus soldats, fou empresonat i condemnat a mort. 
 

Sistema canovista

Nom del sistema creat per Antonio Cánovas del Castillo, el qual va organitzar un sistema monàrquic liberal, tot i que no democràtic, les bases del qual es van establir i consolidar durant el regnat d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina. El seu objectiu era aconseguir l'estabilitat política integrant les diverses concepcions liberals en un projecte comú, sobre la base de la monarquia. Per a Cánovas, l'estabilitat del sistema passava per la col.laboració amb els liberals i  la millor manera d'aconseguir-la era integrant-los en el sistema a través d'un mecanisme d'alternança pacífica en el govern o torn de partits. El que es pretenia era que l'oposició política que acceptava la monarquia (oposició dinàstica) no hagués de recórrer a la força, militar o revolucionària, per arribar a governar, com havia succeït des de 1836. Això es va reflectir en l'organització d'un sistema bipartidista, seguint el model britànic, i en l'aprovació d'una Constitució prou flexible com perquè pogués daptar-se als programes dels dos partits. El sistema es basava en l'establiment d'un sistema de partits, restringit de fet a dos (conservadors i liberals), que s'alternaven al poder i en la coacció i marginació de la vida política d'amplis sectors de les classes populars mitjançant el caciquisme.

 

Sobirania compartida

La legitimitat del poder recau, de manera compartida, en el rei i les Corts.

 

Topinada
Engany consistent a introduir paperetes fraudulentes en una urna electoral o a alterar-ne el compte.

 

Torn pacífic

Sistema del bipartidisme, en què els dos partits s'encarreguen de formar govern per ordre successiu i alternat. Durant la Restauració, l'alternaça pactada dels governs entre els dos partits dinàstics (Conservador i Liberal Fusionista), es podia assegurar gràcies a la fèrria disciplina interna dels dos partits oficials o partits del torn, i al fet que el govern, des del Ministeri de la Governació, controlava eficaçment l'entramat del caciquisme, que s'encarregava de que a les eleccions guanyés el partit que li corresponia governar.

El mecanisme del torn era el següent. Periòdicament, i de forma pactada, el rei encarregava la formació d'un nou govern al partit al qual tocava governar. Aquest, des del Ministeri de Governació, confeccionava l'encasellat o llista de diputats que havien de sortir elegits en cada districte, reservant sempre alguns escons a l'oposició dinàstica. L'encasellat es lliurava als governadors civils perquè l'imposessin a la província i als ajuntaments mitjançant el cacic local. Amb aquest objectiu es manipulaven els censos d'electors, es coaccionava el vot i, si amb això no n'hi havia prou, es canviaven les actes de resultats. Les llistes de diputats estaven formades per membres de l'alta burgesia i l'aristocràcia, que constituïen una oligarquia que monopolitzava els càrrecs politicoadministratius i els escons de les Corts. D'aquesta manera podien controlar tots els ressorts del poder i exercir-lo en benefici de les classes dominants a les quals representaven.

 

Tradicionalisme
Doctrina política que defensa la sobirania reial exercida a través de les institucions pròpies de la societat foral i estamental. Després de la tercera guerra Carlina, el tradicionalisme cercà una base doctrinal més intel·lectual; Juan Vázquez de Mella recollí les idees dels pensadors neocatòlics i elaborà un esquema doctrinal pròxim al feixisme, que no fou acceptat per determinats sectors carlins i que ha estat considerat precursor, en part, de l'anomenat Movimiento Nacional. 

 

Tractat de París
Pau signada a París el 10 de desembre de 1898, per la qual Espanya va acceptar el lliurament als Estats Units de les possessions de les Antilles -Cuba i Puerto Rico-, Filipines i l'illa de Guam (a l'arxipèlag de les Mariannes). Les Filipines i Puerto Rico es van convertir en possessions nord-americanes, i Cuba, encara que formalment una república independent, va quedar sota control nord-americà. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral que evidencià la crisi del sistema polític de la Restauració.