Abdicació
Renúncia voluntària del monarca a favor de qui el segueix en la línia successòria. Bé que normalment l'abdicació es produeix per un acte explícit de renúncia, històricament ha estat admesa l'abdicació per actes tàcits, tals com el matrimoni del monarca o la seva absència del regne, realitzats sense l'autorització de l'assemblea parlamentària.

 

Batalla d'Alcolea

Batalla que tingué lloc el 28 de setembre de 1868 vora el pont que travessa el Guadalquivir, als voltants d'Alcolea (Còrdova). Les forces revoltades a Cadis, manades pel general Serrano, aconseguiren de derrotar l'exèrcit reial del general Pavía, la qual cosa els permeté d'avançar fins a Madrid. Aquest combat assenyalà la fi del regnat d'Isabel II i el triomf de la revolució de setembre.

 

Cantonalisme
Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX. A Espanya va haver una insurrecció cantonalista
en diversos llocs del País Valencià, d'Andalusia i de Múrcia, el juliol de 1873, amb objecte d'instaurar un règim federal per als antics estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons). Per bé que les corts ja havien votat la república federal, l'oposició del govern Pi i Margall a realitzar la federació «des de baix» impulsà els sectors federals «intransigents» a llançar-se a la proclamació dels cantons federals, com a cop de força que obligaria el poder a acceptar el fet consumat. La insurrecció fou iniciada el 12 de juliol a Cartagena i s'estengué per tota la costa meridional mediterrània, on predominava el federalisme. Pi i Margall dimití i fou substituït per Salmerón (18 de juliol) a la presidència del poder executiu de la República, fet que donà lloc a una extensió del cantonalisme. La insurrecció no tingué, pràcticament, ressò al Principat de Catalunya, on l'activitat de les partides carlines insurrectes posava en greu perill el conjunt heterogeni de les «forces liberals». El moviment rebé, en alguns llocs (València, Cadis, Sevilla), el suport dels anarcosindicalistes de la Primera Internacional, que feren coincidir aquests fets amb el frustrat aixecament d'Alcoi. Els cantons tingueren una vida breu, llevat del de Cartagena, que s'havia erigit en Cantó Murcià i que, dotat de base naval, pogué disposar d'una bona part de l'esquadra del país, amb la qual atacà diverses poblacions, com Almeria i Alacant, perquè s'adherissin al moviment. El 19 de juliol s'aixecà València, que es constituí en Cantó Valencià, i el 20, Castelló de la Plana, de manera independent. El 26 de juliol les forces centralistes del general Manuel Villacampa entraren a Castelló, i el 8 d'agost les del general Arsenio Martínez Campos ocuparen València després d'haver-la bombardejada; Cartagena resistí fins el 13 de gener de 1874. L'ideal cantonalista s'havia estès també a les Illes, on aparegué el periòdic «El Cantón Balear»- (1873-74). Els cantonalistes iniciaren, en les zones que dominaven, algunes tímides «reformes socials»: reconeixement del dret al treball, fixació de la jornada laboral de vuit hores, abolició de la contribució de consums. La insurrecció cantonalista —continuació i acció similar a la Comuna de París (1871)— fou obra, essencialment, de la petita burgesia, però els conservadors hi veieren la mà de la Internacional.

Cop d'Estat

Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.

 

Cop Estat de Pavía

Cop d'Estat protagonitzat pel general Pavía el 3 de gener de 1874, coneixedor de la derrota de Castelar a les Corts. Hi entrà i, en dissoldre l'Assemblea, posà fi a la Primera República, donant pas a un règim presidencialista en la qual el president de la República assumeix tots els poders.

 

Constitució del 1869

Constitució de l'estat espanyol, sorgida després de la Revolució de Setembre que enderrocà IsabelII, de les corts constituents del 1869, on progressistes i unionistes es pronunciaren a favor de la monarquia constitucional com a forma de govern, enfront de republicans, carlins i reialistes. L'1 de juny fou aprovada per majoria de vots i promulgada el 6 de juny. Hi destacava en primer lloc la implantació del sufragi universal. Afirmava la sobirania nacional i atribuïa el poder legislatiu a les corts i el poder executiu al rei a través de la fórmula «mitjançant els seus ministres». El monarca tenia el dret de veto i, d'altra banda, l'obligació de triar els ministres, responsables davant les corts, entre els partits de la majoria. Ambdues cambres, amb igualtat de facultats, eren elegides per sufragi universal. Les llibertats individuals foren ampliades (d'ensenyament, de premsa, d'associació i de reunió, garantides també per als detinguts, i unitat i independència judicial). Establí també la llibertat de culte i la separació de l'església i de l'estat, però aquest s'obligava a mantenir el culte i els ministres de l'Església Catòlica. Implantava el servei militar obligatori. Aquesta constitució no acceptà, ultra la forma republicana de govern, el programa descentralitzador dels republicans, i posà les diputacions i ajuntaments sota el control del rei i de les corts. El 17 de juliol de 1873 fou presentat a les corts el nou projecte de la Constitució Federal de la República Espanyola, elaborat pràcticament per Castelar, però hom no l'arribà a promulgar pel fet que Pavía dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869 modificant-ne l'article 33 (declaració de la monarquia com a forma de govern), que vigí fins al pronunciament de Sagunt (29 de desembre de 1874).

 

Constitució del 1873

Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola presentat a les corts el 17 de juliol de 1873, després de la proclamació de la república (1 de juny). Aquesta constitució no fou a votació perquè el 3 de gener de 1874 el general Pavía dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869. El document, redactat principalment per Castelar, afirmava l'existència d'uns drets naturals (a la vida, la llibertat de pensament i d'expressió, d'ensenyament, de reunió, d'associació, de treball, de propietat, etc) anteriors i superiors a qualsevol legislació positiva. La República Federal es declarava constituïda per la unió de diferents estats —en principi els antics regnes de la monarquia espanyola— que tenien autonomia econòmica i administrativa i la política compatible amb l'existència de la nació. Entenia sobre els afers legislatius econòmics i militars comuns. El poder legislatiu de la federació era exercit exclusivament per les corts, el poder executiu, pels ministres, i un nou poder definit, el de relació, pel president de la república. El bicameralisme de les corts responia a les exigències de l'organització federal de l'estat: el congrés era elegit per sufragi universal entre tots els espanyols, i cada estat federal tenia dret a tenir quatre senadors al senat. El poder executiu disposava d'amples atribucions, especialment referents al manteniment de l'ordre públic i a les necessitats de defensa. El president de la república, lliurement, podia nomenar el cap del consell de ministres i separar-l'en. Alguns altres punts eren semblants als de la constitució del 1869 (servei militar obligatori, milícia nacional, etc).

 

Federalisme

Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però convergents: la centrípeta, o unificadora d'unitats polítiques preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d'una entitat política unitària, la qual es transforma en una federació d'entitats polítiques menors, tot i que el lligam d'unió subsisteix. Si la primera direcció tendeix a crear a la llarga noves nacions o integracions culturals més grans i intenses, fins a arribar a l'ideal d'una federació universal basada en el lliure pacte d'homes i de pobles que conserven sense alienació llur personalitat, la segona direcció pretén de restablir la personalitat de determinats grups humans, històricament alienada per unificacions imposades de forma no gens democràtica. La lluita per l'alliberament popular, la conquesta de les llibertats fonamentals i el dret d'autodeterminació dels pobles coincideixen aleshores, i tenen el federalisme com el millor instrument polític per a transformar l'antiga unitat imposada en una nova unitat més forta i durable, car es basa en el lliure consentiment de la població. La direcció centrípeta del federalisme ha seguit generalment el camí progressiu de les aliances circumstancials; la confederació d'estats independents i sobirans o associació de caràcter internacional, permanent i orgànic; i l'estat federal o federació d'estats, amb sobirania dividida entre el primer i els segons. La marxa cap a la unitat ha fet dels actuals estats federals la culminació del federalisme en tant que creador d'importants estats moderns (Estats Units d'Amèrica, Suïssa), però la mateixa complexitat de les societats de capitalisme avançat ha reduït l'abast del federalisme i ha afavorit una nova centralització i un augment dels poders reals de l'estat federal sobre els estats federats. La federació es produeix quan es donen certs vincles més o menys sòlids d'unió entre els grups incorporats a l'estat federal (raça, llengua, contigüitat territorial, tradicions històriques comunes o interessos econòmics complementaris); per això la construcció d'unitats polítiques d'abast continental, com l'europea, topa de moment amb la insuficiència d'elements unificadors objectius. D'altra banda, el procés federatiu té un caràcter conscient i lliure, el qual ha de cristal·litzar en un pacte entre estats o constitució federal. La constitució representa en l'estat federal quelcom més que una formalitat legal: és l'instrument jurídic del pacte entre estats i, per tant, la seva permanència és reforçada per procediments de reforma constitucional dificultosos i complexos. Al costat de la constitució federal sobreviuen o s'estableixen les constitucions dels estats federats com a lleis fonamentals d'una autonomia de contingut constitucional, la qual comprèn la competència més àmplia sobre legislació. El principi de la divisió de poders s'articula en l'estat federal de forma funcional i territorial. Els estats membres de la federació i l'estat federal es divideixen llurs respectives competències segons una doble enumeració d'aquestes. Els poders "residuals" no enumerats en la constitució són atribuïts d'una manera flexible als estats federals. La divisió territorial de competències és molt variada en les diferents federacions, però, en general, són atribuïdes a l'estat federal les relacions internacionals, les forces armades, el comerç exterior i les duanes, les comunicacions i el comerç interior, la moneda, els pesos i les mesures, el règim polític i les institucions polítiques i jurídiques fonamentals. La dualitat d'ordres constitucionals i de competències legislatives es reflecteix en la dualitat de cambres parlamentàries. Cada estat federat participa directament mitjançant la segona cambra federal, al costat de la primera cambra, la qual representa tota la població de la federació, amb independència de la distribució geogràfica. La cambra federal representa el poble de cada estat, i el nombre de representants és igual per a cadascú, car així equilibren les desigualtats de població o territori que puguin existir en la federació. El poder executiu federal correspon generalment a un president de la República i a un consell, els quals actuen de formes molt diverses, segons el sistema específic de govern adoptat (presidencialista, parlamentari, directorial, etc). El poder judicial és també dual, és a dir, hi ha una doble jerarquia judicial al costat d'un tribunal federal constitucional característic, encarregat de resoldre els conflictes entre la federació i els estats federats, o bé entre els estats mateixos o entre els ciutadans de diversos estats

 

Gloriosa: la revolució de Setembre del 1868

Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de 1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet que assegurà la col·laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats, les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets de Catalunya i del País Valencià amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. D'altra banda, la nova situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de LesTres Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de laFederació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. El descontentament provocat per l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut —Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs, inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja destorbar.

 

Govern Provisional

Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple).

 

Guerres de Cuba

Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10 d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la població on tingué lloc.

Guerra dels Deu Anys

Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868 facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes, que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime: els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón.

 

Insurrecció Federal

Aixecament provocat, després de l'ordre de dissolució de les juntes revolucionàries locals manada per la junta de Madrid, a diversos indrets pels federals que no acceptaren la Constitució del 1869.

 

Junta revolucionària del 1868

Cadascuna de les juntes sorgides a l'estat espanyol arran de la Revolució de Setembre de l'any 1868.

 

Liberalisme radical o democràtic

De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.

 

Monarquia
Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, , absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada oconstitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat).

Monarquia constitucional

Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.

 

Pacte de Tortosa

Aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i signada a Tortosa el 18 de maig de 1869. Sota unes formes molt historicistes i d'exaltació de les antigues llibertats de la corona catalano-aragonesa, el pacte rebutjava tota idea de separatisme, i representà un intent d'organitzar els elements federals no extremistes d'aquells sectors geogràfics on eren més sòlids —Catalunya, País Valencià, les Illes, etc—, a fi que servissin de base per a l'estructuració estable i duradora d'una Espanya federal; era, alhora, una aliança defensiva que pretenia de preservar i consolidar el contingut revolucionari del pronunciament del setembre del 1868, evitant la seva involució reaccionària. Per aquest motiu, l'aprovació per les corts d'una constitució monàrquica i diverses mesures autoritàries del govern central provocaren, el setembre del 1869, l'esclat a Catalunya —en nom del pacte de Tortosa— de la Insurrecció Federal, estesa després al País Valencià, Aragó, Andalusia i Múrcia. Fàcilment reprimida la revolta pel general Prim, la tardor d'aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat rei d'Espanya.

 

President de la República

El titular que en una república encarna la representació de l'estat. Exerceix el suprem poder executiu, pel qual nomena i rep ambaixadors, signa els tractats internacionals, promulga les lleis, convoca i dissol les cambres legislatives, nomena cap de govern i els altres alts càrrecs polítics i administratius, té el dret de gràcia i és el cap dels exèrcits. A moltes repúbliques amb institucions calcades de les monarquies constitucionals, llur president, políticament irresponsable, no sol ésser elegit per sufragi universal, bé que amb excepcions (a l'Alemanya de Weimar, a Àustria i a França a partir del 1962). Sovint es dóna el cas de presidències col·legiades (a Suïssa, i, abans, a l'Uruguai). Sempre que exerceix les funcions de cap del govern, però sense una responsabilitat davant les cambres legislatives, el seu règim és anomenat presidencialista.

President del govern

O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui la confiança del parlament.

 

República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per laconstitució.Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de les edats mitjana i moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les seves primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.

Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern. 
La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal delPartit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la PrimeraRepública Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc.

 

República unitària

Forma d'organització estatal republicana, sota una concepció unitària i centralitzada. S'oposa a república federal.

República federal

Forma d'organització estatal republicana que es basa en la unió voluntària, mitjançant un pacte, d'estats, nacions o altres entitats territorials sota una mateixa Constitució política.

 

Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari. Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i república del 1874.

Telegrama d'Ems

Telegrama que provocà un incident diplomàtic que originà la guerra entre França i Prússia (1870). L'incident consistí en el fet que Bismarck féu publicar, adulterat, el text del telegrama oficial sobre la visita d'un delegat de Napoleó III a la ciutat d'Ems (actualment Bad Ems, a Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) per demanar a Guillem I de Prússia la renúncia del príncep Leopold de Hohenzollern com a candidat al tron d'Espanya, vacant des del 1868. França aprofità l'ocasió per a declarar la guerra, que era precisament la pretensió de Bismarck.

 

Tercera Guerra Carlina

Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó, pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de Montemolín, aprofità la situació d'interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del 1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una declaració de guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6 d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao (desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica) havien mort en combat) i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del 1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1 de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15 d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret, Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental. Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés, Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i, sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del 1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6 de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876); Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona.

Voluntaris de la Llibertat

Milícies formades espontàniament en esclatar la Revolució de Setembre (1868), amb les armes preses als arsenals militars. Formats per l'ala radical dels revolucionaris, persistiren a Catalunya malgrat els esforços del govern central per a dissoldre'ls. Reorganitzats pel setembre del 1869, prengueren una part important en els fets de Barcelona en ésser proclamada la Primera República. Possibilitaren l'ocupació de la capitania general de Catalunya pel pro-federalista general Contreras i, per un decret de la diputació, passaren a substituir l'exèrcit regular (9 de març de 1873), fet que resultà aviat inviable. En caure la República (gener del 1874) foren desarmats per l'exèrcit.