Amadeu I d'Espanya (1845-1890)

Duc d'Aosta i rei d'Espanya (1871-73), de la casa de Savoia, fill de Víctor Manuel II d'Itàlia. Fou elegit rei per les corts (16 de novembre de 1870) i proclamat el 2 de gener de 1871. Amb aquest acte s'acabà el període d'interinitat obert amb la revolució del 1868. Durant el seu breu regnat hagué d'enfrontar-se amb una gran part de les forces polítiques, sense que els seus partidaris arribessin a constituir un bloc capaç d'estabilitzar la nova dinastia. Molt aviat es trencà la coalició governamental entre els progressistes democràtics i la Unión Liberal de Francisco Serrano. Posteriorment es produïren les rivalitats entre Práxedes Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, que de fet encapçalaren dues noves formacions polítiques (constitucionalistes i radicals), i el resultat fou una gran inestabilitat, que aprofità l'oposició. A la política d'aïllament i de ridiculització de la nova dinastia practicada des dels primers moments per alfonsins, carlins i republicans, cal afegir els intents d'aixecament armat (començament de la Tercera Guerra Carlina, revolta federalista del 1872) i les primeres manifestacions del moviment obrer organitzat (Primera Internacional). Davant aquestes dificultats, agreujades pel conflicte amb els artillers, Amadeu I, que s'havia mantingut sempre dins les prerrogatives que li concedia la constitució, abdicà (11 de febrer de 1873) i retornà a Itàlia.

 

Cánovas del Castillo, Antonio (1828-1897)

Polític i escriptor. Fill d'un mestre d'escola. Treballà com a periodista i es llicencià en dret (1853) a Madrid. Entrà a la vida política protegit per Joaquín Francisco Pacheco, cap dels moderats dissidents adversaris de Narváez. Participà en la preparació del moviment militar de la Vicalvarada (1854), que inicià el Bienni Progressista; fou el redactor del Manifiesto de Manzanares (1854), declaració programàtica del pronunciament que prenunciava la futura Unión Liberal. Com a membre d'aquesta agrupació política, fou elegit diputat a corts i designat successivament director general d'administració local i sots-secretari de governació en el ministeri O'Donnell (1858). Fou ministre de governació en el govern Mon (1864) i d'ultramar en l'últim ministeri O'Donnell (1865). No intervingué en la preparació de la Revolució del 1868. Diputat a les corts del 1869, defensà posicions conservadores. El 1873 fou designat cap del partit alfonsí i dirigí la campanya per a la restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, que, contra la seva opinió, fou proclamat rei militarment a Sagunt (1874) pel general Martínez Campos. Com a primer cap de govern (1875), Cánovas bastí el nou sistema polític de la Restauració. Tot exercint una dictadura civil i derogant disposicions del règim democràtic anterior, practicà una política d'atracció per aconseguir la col·laboració de tots els grups polítics, amb excepció de l'extrema dreta carlina i del republicanisme intransigent de Ruiz Zorrilla i de Pi i Margall. L'obra legislativa de Cánovas, especialment la constitució del 1876, reflecteix alhora concessions liberals (drets individuals, mitigada tolerància de cultes), una política centralista (supressió del règim polític del País Basc) i disposicions conservadores (reimplantació de l'obligatorietat del matrimoni canònic, reintroducció del senat, depuració de professors), juntament amb l'ambigüitat o el silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de sufragi, reglamentació dels drets polítics). Aquest pragmatisme permeté la presència alternativa en el poder (sistema del torn) dels dos grans partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta, recolzats en el caciquisme, fins que aquesta regularitat fou alterada per les crisis de la fi del segle. En el terreny econòmic, passà del lliurecanvisme a una política proteccionista. Malgrat aquest acostament als interessos de la indústria catalana, fou hostil al catalanisme: Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el regionalisme (supressió dels furs bascs, codi civil), trencaren amb ell. En relacions internacionals, i conscient de la feblesa de la situació espanyola, seguí una política d'aïllament coincident amb una política d'intransigència respecte a les colònies, que tingué conseqüències en la crisi del 1898. Cánovas conreà els estudis literaris i històrics, especialment sobre la casa d'Àustria i la decadència del s XVII (Estudios literarios, 1868; Bosquejo histórico de la Casa de Austria, 1869; Problemas contemporáneos, 1884-90). Fou director de l'Academia de la Historia de Madrid i president de l'Ateneo de Madrid. Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1897).

 

Castelar y Ripoll, Emilio (1832-1899)

Polític, orador i escriptor. Estudià dret, filosofia i història. Ocupà la càtedra d'història d'Espanya de la Universidad Central (1858). Militant del partit demòcrata, des del 1863 dirigí "La Democracia", on defensà les posicions econòmiques liberals d'un sector del republicanisme espanyol, enfront de les tendències socialitzants i federalistes, patrocinades per Pi i Margall, director de «La Discusión». Separat de la càtedra (1865) a causa d'un article de caire antimonàrquic, el conflicte universitari i polític que suscità la seva depuració s'inserí en els moviments que portaren a la Revolució del Setembre de 1868. A les corts constituents del 1869, Castelar, amb Pi i Margall i Figueras, dirigí la campanya per a la implantació de la República. Tanmateix, es mostrà partidari de l'oposició legal a la monarquia democràtica d'Amadeu I. Proclamada la República (1873), Castelar ocupà la cartera d'estat. Les crisis del règim republicà (insurrecció carlina, revolució cantonalista) el portaren a la presidència del poder executiu (1873), des del qual intentà una república unitària i conservadora. Clausurà les corts, interrompé la discussió del projecte de constitució federal, suspengué les garanties constitucionals i exercí poders absoluts amb la col·laboració dels monàrquics democràtics. Reorganitzà l'exèrcit i en reforçà la disciplina, amb l'ajuda dels caps militars conservadors. La seva gestió governamental fou censurada pels parlamentaris republicans (1874), cosa que facilità el cop de força del general Pavía. Amb la Restauració borbònica (1874), fou, per concessió de Cánovas, l'únic diputat republicà de les corts del 1876, primeres de la monarquia restaurada. Tingué, des d'aquell any fins al 1883, l'acta de diputat per Barcelona. El 1880 fundà el partit «possibilista», que preparà l'acceptació de la monarquia per part d'un grup d'antics republicans. Des del 1888, es retirà progressivament de la política i es dedicà als estudis literaris i històrics, que el portaren a les acadèmies de la Lengua, de la Historia i de Bellas Artes. Ha estat considerat l'orador per excel·lència del parlamentarisme espanyol del s XIX. Imaginatiu i brillant, creà un model retòric de gran efecte. En són notables els discursos en pro de la llibertat de consciència i de l'abolició de l'esclavitud (corts del 1869). Té una àmplia producció històrica i literària d'inspiració romàntica. En matèria filosòfica, sintetitza sense originalitat aportacions de l'idealisme alemany i d'espiritualisme cristià.

Figueras i de Moragas, Estanislau (1819-1882)

Dirigent republicà. Advocat (1844), exercí a Tarragona (amb un breu parèntesi, el 1848, a Madrid), essent ja membre del partit progressista. Adscrit posteriorment al partit democràtic, fou elegit per primer cop diputat el 1851, per Tarragona, on participà en la revolució del juliol del 1854. Aquest any tornà a les corts, i fou un dels 21 diputats que pel novembre votaren contra la monarquia. Fixà la residència a Madrid. Reelegit diputat (1862 i 1865), el 1867 fou desterrat a Navarra per la seva actitud hostil als moderats; de nou a Madrid, hi fundà el periòdic "La Igualdad" (1868), adscrit al Partit Republicà Democràtic Federal, del directori del qual fou membre (1869-73). Proper als benèvols del partit i contrari a la insurrecció, en les eleccions del 1869 i el 1870 fou elegit diputat i encapçalà, per la seva experiència parlamentària i els seus dots oratoris, la minoria republicana a les corts. Primer president de la Primera República (12 de febrer de 1873), s'hagué d'enfrontar a la crisi provocada pels radicals (24 de febrer) i a la proclamació de l'estat català a Barcelona (8 de març) per part dels republicans federals (Lostau) i els principals dirigents obrers internacionalistes, intent que aconseguí d'aturar pocs dies després en canvi de la dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya. Arran de la crisi política del 10 de juny, fugí a França, d'on retornà a mitjan setembre del 1873, quan encara no havia estat sufocat el cantonalisme, i intentà d'unir-se amb Pi i amb Salmerón contra Castelar (desembre del 1873 - gener del 1874). Imposada la Restauració pel cop d'estat de Pavía, s'apartà de la política activa, tot i l'intent del 1880 de creació d'un Partit Republicà Federal Orgànic, contrari al federalisme pactista de Pi i Margall.

 

Martínez de Campos y Antón, Arsenio (1831-1900)

Militar. Format a l'Escuela de Estado Mayor, hi fou catedràtic. Lluità a la guerra d'Àfrica, on es distingí. Ascendit a tinent coronel, formà part de l'expedició que anà a Mèxic (1861-62), a les ordres del general Prim. Posteriorment anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada. El 1872 tornà a la Península Ibèrica, i lluità a Catalunya contra els carlins; en col·laboració amb Cabrinetty, féu alçar el setge de Berga. L'any següent fou enviat a València a reprimir l'alçament cantonalista; bombardejà la ciutat i l'ocupà (8 d'agost), en qualitat de capità general. Operà contra els cantonalistes de Múrcia i Cartagena, però, enemistat amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità general i fou confinat a Mallorca. Passà a Castella, on conspirà per restaurar la monarquia borbònica; malgrat l'oposició de Cánovas del Castillo, que preferia d'arribar-hi per la via parlamentària, el 29 de desembre de 1874 es pronuncià a Sagunt, en nom d'Alfons XII d'Espanya. El col·lapse del govern provisional li donà la victòria, i el rei fou proclamat a Madrid. Nomenat capità general de Catalunya (1874-86), inicià la campanya contra els carlins, amb els quals pactà un tracte humanitari dels ferits i els presos. Recuperà Olot i ocupà la Seu d'Urgell. Fou recompensat amb el grau de capità general, i passà a Cuba, on exercí el comandament suprem de la guerra. Aconseguí d'atreure's la població i alhora de derrotar els insurrectes (pau de Zanjón, del 1878). Tornà a la Península, i pel març del 1879 formà govern, però dimití pel desembre; la incomprensió dels problemes cubans que trobà en les esferes del govern el feren decantar cap al partit liberal, que ajudà a triomfar l'any 1881. El 1883 sufocà l'alçament republicà de Badajoz. Mort Alfons XII, féu de mitjancer entre Cánovas i Sagasta per tal que signessin el pacte del Pardo (1885); ocupà la presidència del senat en diverses ocasions. Novament fou capità general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer cop fou objecte del cèlebre atemptat de l'anarquista Pallàs. Nomenat general en cap de les forces d'Àfrica (1893), liquidà la guerra de Melilla. Nomenat capità general de Castella la Nova (1895), fou enviat tot seguit a Cuba, per tal de sufocar la nova guerra, però, convençut que era una causa perduda, dimití (gener del 1896), fet que li valgué censures. Els darrers anys féu costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou concedit el marquesat de Martínez de Campos i la grandesa d'Espanya a la seva vídua.

 

Pavía y Rodríguez de Alburquerque, Manuel (1827-1895)

Militar. Durant la Primera República defensà la tendència unitària enfront de la federal i reprimí els reductes cantonalistes d'Andalusia i els carlins de Navarra. Capità general de Castella la Nova, féu costat a Castelar i, així, el 3 de gener de 1874, coneixedor de la derrota d'aquest a les Corts, hi entrà i, en dissoldre l'Assemblea, posà fi a la Primera República. Fou capità general de Catalunya (1880-81) i novament de Castella la Nova (1885-86).

 

Pi i Margall, Francesc (1824-1901)

Polític republicà. Fill d'un obrer del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52). La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat, l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure" o elpacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari "socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68, aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar, després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre majoritari. Sota la Primera República Espanyoladefensà una política d'estricte compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873), el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l'aliança centre-esquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia, publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de nuestros días (1890). 

 

Prim i Prats, Joan (1814-1870)

Militar i polític. Era fill de Pau Prim i Estapé —reusenc, però oriünd de Verdú (Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada a la Universitat de Cervera—, que alternà la professió de notari amb la de militar (havia estat capità durant la guerra del Francès i assolí el grau de tinent coronel en la primera guerra Carlina), i de Teresa Prats i Vilanova, filla d'un comerciant. A dinou anys s'enrolà, el 1833, en el primer dels dos batallons de tiradors d'Isabel II que Reus organitzà per lluitar contra els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d'agost de 1834 i tot seguit realitzà el seu primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra la caseria de Raurell de Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a Catalunya, tenia vint-i-sis anys, era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el camp de batalla, més dues creus llorejades de Sant Ferran; havia participat en trenta-cinc combats, havia donat mort personalment a cinc enemics i havia rebut vuit ferides. Guanyà una gran anomenada d'audàcia i de dots per a comandar els soldats en els combats i es féu remarcar pel fet d'haver estat el primer a entrar en els assalts a Solsona i Àger i perquè donà proves d'una gran habilitat tàctica a la segona batalla de Peracamps (abril del 1840). Liberal convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat a corts per Tarragona (1841) i figurà entre els progressistes. Però aviat s'allunyà d'Espartero i el 30 de maig de 1843 s'aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín Zurbano. En constituir-se el ministeri universal de Serrano, a Barcelona, i caure Espartero, Prim acompanyà Serrano a Madrid, però hagué de tornar a Barcelona com a governador militar (agost del 1843), càrrec des del qual va combatre i reprimir la revolta de la Jamància que dominava la ciutat. Aquests fets li valgueren l'ascens a mariscal de camp i els títols de comte de Reus i vescomte del Bruc. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico. Hi dictà disposicions per facilitar l'entrada de capitals i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la colònia, i reprimí els aixecaments d'esclaus i el bandolerisme; l'afusellament, sense més tràmits, d'un lladre de bestiar, a més d'altres mesures antipopulars, féu que el govern li designés un successor i Prim abandonà l'illa a l'estiu del 1848. Altre cop diputat, successivament, per Vic (1851) i per Barcelona (1853), féu costat als interessos dels fabricants catalans. El 1851, juntament amb altres diputats catalans, demanà que el govern debatés el problema de l'estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les arbitrarietats del govern central al Principat. El 1853 manà la comissió militar espanyola que observà la guerra de Crimea, amb l'exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de la revolució del 1854. El govern progressista sorgit de la «Vicalvarada» (1854), que posà fi a la dècada moderada, el nomenà capità general de Granada (1855-56) i l'ascendí a tinent general (1856). Aquest darrer any es va casar, a l'església de la Madeleine de París, amb Francisca Agüero, filla d'un ric banquer mexicà. Participà a la campanya del Marroc de 1859-60 (guerra d'), en la qual fou el general més distingit, bé que manava la divisió de reserva; hom li atorgà el títol de marquès de Los Castillejos amb la grandesa d'Espanya, en recompensa. Quan, a la fi de 1861, França, Anglaterra i Espanya decidiren una intervenció militar per cobrar el deute important que Mèxic havia contret amb aquests països, Prim dirigí l'expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. Benito Juárez, aleshores president de Mèxic, havia decidit la suspensió dels pagaments, en mig d'una guerra civil entre conservadors i liberals. De fet, els europeus volien donar suport als conservadors amb nous afanys de recolonització i establir un règim monàrquic. El general Prim prengué inicialment el fort de San Juan de Ulúa i la ciutat de Veracruz, on posà la senyera espanyola, fet que indignà els altres aliats. La part mexicana i Prim convocaren una conferència, a Orizaba, per discutir el problema entre Espanya i Mèxic, on intervingué decisivament José Gónzález Echevarría, familiar de Francisca (paquita) Agüero. Finalment Prim signà amb els representants del govern mexicà el conveni de La Soledad (febrer del 1862). Un cop que Anglaterra es retirà, Prim s'adonà dels propòsits dels francesos d'instaurar un nou règim a Mèxic —l'imperi de Maximilià—, i aleshores decidí de reembarcar les seves tropes i tornà a Cuba (abril de 1862), decisió que fou molt discutida a la Península, però sobretot pels magnats espanyols de Cuba que perdien la reconquesta de Mèxic. Abans de tornar a Espanya, Prim anà als EUA, país que es trobava en plena guerra de secessió; hi conegué els contactes i interessos econòmics entre aquest país i Cuba. Més tard, arran d'aquesta experiència internacional, li encarregarien l'intent de negociar amb els EUA i amb els dirigents de la rebel·lió cubana la independència de l'illa. En tornar a Espanya s'incorporà al partit progressista. Acusat de conspiració, fou desterrat a Oviedo (1864); d'aleshores ençà trencà obertament amb Narváez, amb O'Donnell i el tron i es lliurà a la conspiració. Preparà pronunciaments (València, juny del 1865; Villarejo de Salvanés, gener del 1866; revolta dels sergents de la caserna madrilenya de San Gil, juny del 1866; València, agost del 1867). Entre el 1864 i el 1868 encarnà el tipus de conspirador liberal arreu d'Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i recolzat en els unionistes (estiu del 1868), fou l'ànima de la Revolució de Setembre del 1868, que havia d'enderrocar Isabel II. El 19 de setembre, amb la col·laboració de Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres caps polítics, llançà el manifest España con honra i, amb l'ajut del general Serrano i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a Cadis. Mentre forces de l'exèrcit pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid (batalla d') Prim propagava la revolta per Andalusia i per la costa mediterrània fins a arribar a Barcelona, que li féu una rebuda triomfal; des d'allí anà a Tarragona i a Reus. El 7 d'octubre arribà a Madrid i es féu càrrec del ministeri de la guerra del govern provisional presidit per Francisco Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la constitució nova, Serrano passà a ésser regent i Prim cap del govern, tot conservant el ministeri de la guerra. En aquesta etapa de govern provisional, Prim defensà, amb realisme, la necessitat d'una monarquia constitucional i buscà una dinastia que la respectés. Fracassades les gestions que hom féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres provocaren, indirectament, la guerra franco-prussiana del 1870-71), l'elecció de Prim es decantà per Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, i en presentà la candidatura a les corts, que l'aprovaren (16 de novembre de 1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la Península Ibèrica, sis trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de Prim, al carrer del Turco, de Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren greus, però s'infectaren i morí tres dies després. La causa instruïda per l'assassinat no aclarí res; Prim tenia molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els negrers de l'Havana, etc. Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà exaltat, antic company de conspiració de Prim: l'andalús José Paul y Angulo. Tingué de la seva esposa, feta duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i Isabel. És considerat una de les figures polítiques catalanes més importants del s XIX.

 

Ruiz Zorrilla, Manuel (1833-1895)

Polític castellà. Progressista ardorós, participà en la rebel·lió de la caserna madrilenya de San Gil (1866) i hagué d'emigrar. Fou un dels caps de la revolució de setembre del 1868. Ministre de foment en el govern del duc de la Torre, decretà la llibertat d'ensenyament, suprimí les facultats de teologia i assajà d'organitzar un ensenyament de coneixements pràctics (tècnics, agraris). Ministre de justícia el 1869, introduí el matrimoni civil i l'organització del jurat. President del consell el 1870, fou el ministre més fidel i més eficaç d'Amadeu I. Establí el servei militar obligatori i fundà el banc hipotecari; presentà els projectes de llei de dotació del clergat i de l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico. En abdicar Amadeu, l'acompanyà fins a Lisboa. Quan es produí la restauració dels Borbó es declarà republicà, fou expulsat d'Espanya i des de l'exili, o bé entrant d'amagat en territori espanyol, organitzà diverses conspiracions republicanes o hi participà, entre elles les de la Seu d'Urgell (1884), Santa Coloma de Farners (1884) i Madrid (1886), dirigida per Villacampa. Malalt, tornà a Espanya i es retirà de la política.

 

Sagasta, Práxedes Mateo (1827-1903)

Polític castellà; fou enginyer de camins, professió que només exercí en la seva joventut. Participà com a progressista en la revolució del 1854 i fou elegit diputat per Zamora. Lluità el 1856 contra O'Donnell i hagué d'exiliar-se a França. Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L'any 1863 adquirí i dirigí el diari "La Iberia". Conspirà amb Prim i hagué de fugir a Portugal, des d'on passà a Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels sergents de la caserna de San Gil, a Madrid (1866), que fracassà; condemnat a mort en rebel·lia, pogué fugir a França. L'any 1868 s'uní a Serrano i fou un dels caps del moviment revolucionari. Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d'estat amb Prim, esdevingué una de les figures polítiques més rellevants d'Espanya. Votà la candidatura d'Amadeu de Savoia, amb qui fou ministre de governació, sota la presidència de Serrano. Enemistat amb Ruiz Zorrilla, cap dels radicals, dirigí el partit constitucional. President del consell (desembre del 1871), dimití pel maig de l'any següent. Ministre en dues ocasions més, era president del consell quan Martínez Campos proclamà Alfons XII a Sagunt i no hi oferí cap resistència. L'any 1875 es lliurà a la reestructuració de la maçoneria i organitzà el grup constitucional, que, refós en l'assemblea del 1880, rebé el nom de Partido Liberal Fusionista, origen del Partido Liberal. President del Consell des del febrer del 1881 al gener del 1883, introduí diverses reformes liberals. Establí amb Cánovas el pacte d'ElPardo (1885) i, en morir Alfons XII, formà govern (fins el 1890); fou, de fet, el ministre de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Féu aprovar les lleis del sufragi universal, del jurat i la de bases per a la formació del codi civil. Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué d'afrontar la guerra amb els EUA i la liquidació de l'imperi colonial, malgrat que aquella situació hagués estat obra sobretot dels conservadors. Del març del 1901 al desembre del 1902 presidí el consell de ministres per darrera vegada.

 

 

Salmerón y Alonso, Nicolás (1830-1908)

Polític republicà. Deixeble de Sanz del Río, fou catedràtic de filosofia a Oviedo i a Madrid. Membre dirigent del Partit Democràtic, fou diputat (1871) i un dels defensors de la Primera Internacional a les Corts. Ministre de Gràcia i Justícia en el govern republicà de Figueras (1873), fou president del congrés. Elegit president del poder executiu (18 de juliol de 1873), formà un govern de tendència dretana que provocà l'extensió de la Insurrecció Cantonalista, la repressió de la qual encarregà als generals Pavía i Martínez de Campos. Dimití (el 6 de setembre de 1873) en negar-se a firmar algunes penes de mort. En produir-se la Restauració, fou desposseït de la seva càtedra i hagué d'exiliar-se a París, on col·laborà a la fundació del Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla. Havent tornat a Madrid (1884), recuperà la seva càtedra i fou elegit diputat (1886). Partidari de mètodes de lluita legals contra la política de conspiracions militars propugnada per Ruiz Zorrilla (aixecament del brigadier Villacampa, 1886), se separà del Partit Republicà Progressista i fundà elPartido Republicano Centralista (1887), de tendències antifederals. Dedicà tots els seus esforços a aconseguir el reagrupament del republicanisme espanyol, tasca en la qual aconseguí la realització d'aliances electorals i de coordinacions més o menys efímeres, com la Unió Republicana del 1893, la Fusió Republicana del 1898 i, sobretot, la Unió Republicana del 1903, que presidí. La influència inicial del republicanisme de Salmerón als Països Catalans fou molt feble, puix que aparegué com a declarament antifederal. Però, gradualment, aconseguí una certa penetració al Principat a través de la seva política d'unió republicana a partir del 1893 i del pas a Fusió Republicana el 1898 dels antics possibilistes de "La Publicidad" (E.Coromines, Junoy, etc). Seria una mena de símbol d'aquesta penetració el repetit triomf electoral de la seva candidatura a Gràcia. Finalment, es produí el capgirament de la seva tradicional resistència al catalanisme en ésser un dels principals promotors de la creació, el 1906, de la Solidaritat Catalana. Tanmateix, la seva aliança amb el catalanisme fou atacada per Lerroux i altres republicans centralistes, fins al punt que es veié obligat a dimitir la presidència de la Unió Republicana (1907), que sortí molt malferida de l'afer.

 

Serrano y Domínguez, Francisco (1810-1885)

Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona. Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el 1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez Borrell.

Topete y Carballo, Juan Bautista (1821-1885)

Marí i polític castellà. De família marinera, ingressà ben jove a la marina i participà en les guerres d'Àfrica (1860) i del Pacífic (1865-66). Membre de la Unió Liberal, fou diputat (1862) i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II, en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868. Partidari del duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a ministre de marina i d'ultramar, i s'oposà al pronunciament de Sagunt. Acceptà més tard la Restauració i fou nomenat senador i vice-almirall (1881).